Parlem amb l'autor de 'Castor:la bombolla sísmica' sobre els escàndols que amaga aquest gran projecte gasista
Font: Racó Català
El 2013, una onada de moviments sísmics va sacsejar les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat. Van sonar totes les alarmes i el projecte Castor es va catapultar a les portades dels mitjans. I tot per un magatzem submarí de gas instal·lat vint-i-dos quilòmetres mar endins, davant de Vinaròs i Alcanar, gestat amb 'estiuenca nocturnitat' i sense els informes sísmics exigibles, al costat mateix d’una falla de dimensions considerables. Les advertències insistents van ser obviades i els promotors van tirar pel dret, ocultant el fracàs de les proves d’injecció. El projecte es va aturar però no només no s'han depurat responsabilitat sinó que l’entramat d’empreses que hi ha darrera —l’ACS de Florentino Pérez al capdavant— acaben de cobrar una sucosa indemnització de 1.350 milions d'euros per part del govern espanyol, factura que pagaran els contribuents els propers 30 anys.
El periodista ebrenc Jordi Marsal és l'autor de Castor: la bombolla sísmica, el llibre que han publicat el Grup de Periodistes Ramon Barnils i Edicions Saldonar i que posa llum a tots els detalls del projecte gasista que s'han intentat amagar. Parlem amb ell sobre les últimes notícies de Castor i sobre l'incert futur que es dibuixa.
1- Per què s'han pagat tan ràpid els 1.350 milions d'euros a Esgal UGS?
Podríem dir que forma part d’un altre capítol del compendi de despropòsits desplegats pel govern espanyol per intentar tancar en fals el nyap del projecte Castor. Des d’un punt de vista social, el missatge que Madrid envia a la ciutadania és demolidor: en un escenari de constant desmembrament a destralades del pírric estat del benestar, de la inhumana voracitat de la plutocràcia financera i corporativa que realment ens governa, serveixen en safata de plata a l’oligarquia estatal una compensació multimilionària per un projecte que ja resultava inviable des de bon principi i en el qual es van concatenar negligències, omissions administratives i arbitrarietats político-econòmiques a dojo.
Quan Escal UGS, la promotora del Castor –propietat en dos terceres parts de l’ACS de Florentino Pérez-, va decidir renunciar a la concessió el juliol, ho va fer amb la seguretat que s’embutxacaria ràpidament la indemnització. Així ho van veure el mateix Banc Europeu d’Inversions (BEI) i les mateixes agències de qualificació creditícia. De fet, quan al 2013 es va signar l’acord de finançament de 1.400 milions d’euros amb l’emissió de bons del BEI, existia una condició clau: si el magatzem no obtenia els permisos del govern espanyol i no es posava en marxa, aquest 30 de novembre de 2014 Escal havia de començar a retornar als inversors tot el préstec. El primer Project Bond que atorga el BEI acaba convertit en un fiasco absolut i, novament, el govern de Madrid prioritza salvaguardar la seva imatge davant la Unió Europea i els inversors privats, abans que defensar els interessos generals.
2- L'empresa de Florentino Pérez ja va cobrar 110 milions d'euros el 2012 de les retribucions que cada any el govern espanyol paga pel sistema gasista de l'any posterior. La indemnització neta abonada, doncs, ja supera el 1.640 milions d'euros. És una quantitat definitiva, o podria ampliar-se?
Efectivament, el govern espanyol va autoritzar el pagament de 110 milions d’euros a Escal UGS en concepte de retribució provisional pel Castor i, al 2012, va tancar momentàniament l’aixeta. De fet, els 1.350 milions d’euros famosos que aprova el consell de ministres el 3 d’octubre surten de restar aquesta xifra dels 1.460 milions que el Ministeri Indústria li reconeix en concepte de retorn de la inversió. Tot emana del famós decret de concessió del maig del 2008, aprovat pel govern del PSOE: fes el que fes l’empresa, recuperaria la inversió. Si les instal·lacions es trobaven operatives, rebria el valor net dels diners destinats. Si es produïa negligència o dol per part de l’empresa, només el valor residual –que descompta les amortitzacions-. Atès que no s’ha començat a amortitzar, totes dues xifres coincideixen. Finalment, sense haver-se posat en marxa, predestinada a no fer-ho mai, i després d’haver atemorit milers de persones, Florentino Pérez rep íntegrament aquesta milionada. Però és que la broma encara ens resultarà molt més pesada. L’OCU i l’Observatori del Deute en la Globalització calculen que la xifra, afegint els interessos d’una operació financera a 30 anys –on, recordem, tornaran a treure tallada també tres bancs estatals, algun del qual ha estat objecte d’un dolorós rescat, i que han acompanyat tradicionalment les aventures empresarials de l’empresari madrileny: Caixabank, Banc de Santander i Bankia-, es pot acabar disparant fins els 4.700 milions d’euros. Aquí caldria sumar-hi els 162 milions d’euros que Enagás va pagar pel gas, matalàs que en el moment d’injectar-se va causar els terratrèmols, el cost de mantenir-la oberta però aturada des de fa un any, els 100 milions d’euros que pot costar el manteniment de la “hibernació” o els 300 milions d’un més que previsible desmantellament. La factura econòmica que haurem de pagar per tot plegat és desorbitadament grotesca, indecent, per un projecte que l’any 2005 havia de costar poc més de 500 milions d’euros i que, segons l'empresa i el govern socialista, resultava més barat que instal·lar catorze dipòsits de gas liquat amb la mateixa capacitat i una regasificadora: al voltant de 1.650 milions.
3- El Govern català ja ha dit que recorrerà el pagament. Servirà d'alguna cosa?
No només el Govern català. El Síndic de Greuges i la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, juntament amb altres entitats, es mouen a Madrid per aconseguir el suport de 50 diputats o senadors per presentar recurs d’inconstitucionalitat. Fins i tot el PSOE, que des del govern espanyol va impulsar el projecte i el va blindar econòmicament (va aprovar la famosa concessió que garantia el retorn de la inversió malgrat existís dol o negligència, un atac en tota regla als interessos generals i un espoli sense precedents de les arques públiques) ha dit que també hi recorrerà, portant la hipocresia política més enllà dels límits del paroxisme. Si tenim en compte el grau d’arbitrarietat i politització que campa pel Constitucional, sembla difícil preveure una marxa enrere forçada. Cal recordar també que, des de fa un any, la Fiscalia de Castelló investiga el cas i, teòricament, està a punt de presentar el seu informe i decidir si demana que s’obrin diligències judicials. De moment, però, sense notícies. No hi ha pressa en aquest cas, vaja. Malgrat tot, crec que és absolutament necessari esgotar totes les vies legals, tant a l’Estat espanyol com a la Unió Europea perquè es tracta d’una decisió totalment arbitrària, injustificada i fora de lloc, que atempta no només contra les nostres butxaques sinó que posa de manifest la perversió inherent en l’ordre polític i econòmic establert. Tot plegat és un exponent, un paradigma gravíssim del càncer terminal del capitalisme i la seva perversa i gairebé indestructible aliança amb unes institucions que es fan dir democràtiques.
4- Què passarà amb Castor a partir d'ara?
Malgrat l’eufemística ”hibernació” i l’aparent indecisió del govern espanyol a l’hora de pronunciar-se sobre el seu futur a mig termini, sembla força evident que l’únic camí possible per a les instal·lacions del projecte Castor és el seu desmantellament, la restitució de l’entorn al seu estat anterior i, molt important, la compensació a les persones i entitats del territori que han hagut de patir no només els terratrèmols sinó tots els excessos i barrabassades quan se’ls va imposar un projecte del tot inviable per la via administrativa i també judicial. Si bé és cert que Florentino Pérez ha colonitzat el consell d’administració d’Enagás amb personatges del PP assidus a la llotja del Bernabéu, mantenir aturat aquest monstre al mig del mar té un cost econòmic i també els seus riscos. És evident que el Castor, com molts altres projectes impossibles que ha parit aquest Estat espanyol, acabarà convertit en un munt de ferralla inútil. No és una història nova, ni molt menys: la central nuclear de Lemóniz, a Euskadi, que després de construir-se no va entrar mai en funcionament i encara la paguem al rebut de la llum. Exemples, actualment, en tenim un bon grapat: hem vist autopistes sense cotxes, trens d’alta velocitat sense passatgers i aeroports sense avions. I aquí ve el quid de la qüestió: el gran negoci era posar en marxa un magatzem submarí de gas sense criteris tècnics i econòmics que avalessin el projecte o bé els beneficis darrere de la faraònica construcció, en la qual van ser subcontractades nombroses empreses del conglomerat ACS? Crec que tot plegat resulta força revelador.
5- Creus que s'assumiran responsabilitats? Qui les hauria d'assumir?
Aquesta és, en la meva opinió, una de les qüestions essencials. Tots els governs espanyols des de mitjans dels anys 90 sense excepció, començant per la l’època d’Aznar, passant pels executius de Zapataro i els més recents de Rajoy han actuat de forma absolutament irresponsable al respecte. Resulta lamentable veure ara com aquests dos grans partits espanyols es tiren els plats pel cap a compte del Castor. És cert que l’empresa va actuar de forma totalment irresponsable: desoint les advertències científiques, operant sense tenir en compte aspectes tècnics bàsics i fent gala d’una incapacitat total ja no només a l’hora de posar-lo en marxa, sinó també en el moment d’avaluar els riscos d'una infraestructura d’aquesta envergadura. Van optar pel negoci fabulós que garantia el blindatge des de l’Estat amb recursos de tots. Malgrat això, crec que, en aquest cas, la principal responsabilitat del nyap és, sens dubte, dels successius governs espanyols del PP i del PSOE. Va ser l’ínclit Rodrigo Rato qui va impulsar el Castor com a infraestructura estratègica del sistema gasista en un moment econòmic de bogeria especulativa a cavall de la bombolla immobiliària. Els socialistes, amb José Montilla i Joan Clos com a ministres d’Indústria, van endegar de forma definitiva el projecte i li van posar totes les facilitats del món: fins al punt que van garantir el retorn de la inversió passés els que passés, l’any 2008, un any i mig abans que s’acabés aprovant l’estudi d’impacte ambiental que havia de certificar, sobre el paper, la seva viabilitat. Ningú va controlar realment què feia l’empresa ni si Escal UGS i ACS eren prou competents per planificar i executar el projecte. Malgrat superar 42 permisos i tràmits: ningú va demanar-los un estudi de risc sísmic –que els experts recomanen totalment però que, en aquell moment, la legislació espanyola no exigia-. L’executiu de Rajoy ha clavat l’últim clau al taüt: permetent la posada en marxa, la matussera injecció de gas al subsòl –es va multiplicar sobtadament el cabal de gas en contra del que aconsellen els protocols de seguretat habituals a la indústria- que va provocar més de 1.000 terratrèmols. Fins i tot va permetre que Enagás financés aquest gas i va canviar les regles del joc ampliant el termini perquè Florentino Pérez podés retornar la concessió, amb la garantia de recuperar la inversió, dels cinc anys inicials a 25. I així hem arribat al final de la crònica d’una mort anunciada: l’empresa se’n desentén i passa per caixa. Un desenllaç, lamentablement, cantat, però que no oculta un aspecte molt preocupant: més enllà de la ignominiosa indemnització, el decret del govern de Rajoy sembla concebut com un intent de dissipar, d’esvair les responsabilitats existents, per part de l’administració i per part de l’empresa concessionària, tancant en fals aquest catastròfic episodi, justificant la injustificable socialització d’un deute privat generat a partir d’un nyap descomunal. Diu que continuen esperant informes dels Estats Units però continuen aplicant una peculiar “omertà” entre els tècnics i científics que han participat en el projecte. L’apagada informativa és total i absoluta, els experts independents no poden accedir a les dades: la transparència mínimament exigible a un govern que es vol anomenar democràtic és del tot inexistent. Potser el problema és que si, finalment, decideixen exigir les responsabilitats que té l’empresa en tot l’afer –el Tribunal Suprem va reconèixer la indemnització però no tancava la porta a retre comptes- aquesta podria acabar girant la truita i posar en evidència el pèssim paper de l’Estat i els 42 permisos que no van servir de res.
6- Segons el teu criteri, quines són les tres errades principals que van fer fallar el projecte?
En primer lloc, aquest era el perfecte exemple d’un projecte que mai havia hagut de plantejar-se, més enllà de la teòrica justificació per les suposades mancances del sistema gasista estatal a l’hora de disposar de reserves suficients d’hidrocarburs. La patacada brutal de la crisi ha acabat ridiculitzant i destrossant absolutament aquestes previsions i, per tant, allò que era tant necessari per garantir l’abastament de la indústria i de les centrals tèrmiques de cicle combinat que havien d’exercir de suport del parc d’energies renovables –una paradoxa més del model energètic insostenible que estem patint-. Però, potser el més important de tot plegat, és que la idea d’aprofitar el jaciment petrolífer d'Amposta que havia explotat Shell fins a finals dels anys 80 era una idea, des del punt de vista tècnic i de la seguretat, que no se sostenia. L’empresa sabia que la multinacional holandesa va intentar injectar gas per extreure el petroli que quedava a l’estructura geològica sense èxit. També que Repsol, a pocs quilòmetres del Castor, a la plataforma Casablanca –el jaciment, en termes geològics, més similar al d’Amposta-, va posar en marxa un projecte, curiosament anomenat també Castor (Capture and Storage) per entaforar al subsòl els gasos del seu complex industrial de Tarragona i que va acabar descartant. En diverses compareixences públiques, els responsables d’Escal UGS han demostrat tenir un coneixement molt limitat de la geologia del jaciment. Ho posa de manifest al llibre el geòleg i professor de la UB Josep Giner: molt probablement, tal i com ja va calcular Shell als ja anys 70, el karst on van començar a injectar el gas no tenia, ni molt menys, la porositat que ells havien previst. Però l’empresa, com va plasmar en diversos documents oficials del projecte i al mateix estudi d’impacte ambiental, veia al subsòl una gran cavitat oberta, on el gas, l’aigua i el petroli que hi quedaven circularien sense impediments, sense transferir tensions a les roques i a les falles pròximes. Aquest podria ser l’origen dels problemes: el dia 5 de setembre de 2013 l’empresa de Florentino Pérez va multiplicar el cabal de la injecció de gas sobtadament en prop d’un 150%. El magatzem era viable en la mesura que es podia emplenar i buidar àgilment. El Ministeri d’Indústria, que alguna cosa devia olorar, els havia imposat efectuar una prova de càrrega amb la qual van posar la injecció al màxim cabal previst. I a partir d’aquell dia no només van començar els terratrèmols sinó que els increments més grans de cabal es corresponen, dins de la mateixa seqüència temporal però diferida –setmanes després-, amb els terratrèmols de major intensitat. El pitjor de tot és que, amb posterioritat als terratrèmols, els científics de l’Institut Geològic i Miner van acabar descobrint una falla just al mig del magatzem a partir dels sondejos encarregats per la mateixa empresa, que en cap moment la va veure. I malgrat els advertiments de l’Observatori de l’Ebre en el tràmit d’impacte ambiental i de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ningú, absolutament ningú, va moure un dit per garantir una correcta gestió dels riscos, tant sísmics, ambientals com econòmics.
7- Castor: la bombolla sísmica investiga els orígens del projecte i posa noms i cognoms als implicats. El llibre destaca que ja des del principi Castor té moltes irregularitats, tant polítiques com econòmiques. Per què creus que el tema va ser silenciat?
Va ser silenciat i ho continua sent. Tant el Ministeri d’Indústria, com l’empresa, els principals actors de l’auca, continuen sense badar boca. Em van tancar la porta a mi i ho fan amb molts companys. No interessa que se’n parli massa perquè les implicacions, tant polítiques com corporatives, abasten destacats prohoms de l’oligarquia estatal i també catalana (siguin Montilla, Clos o el conseller d’ACS Miquel Roca). Era el negoci perfecte: Florentino, el grans aconseguidor de la llotja del Bernabéu –un “ésser superior” segons el van batejar anys enrere- preveia embutxacar-se 4.900 milions en 25 anys i els responsables governamentals continuaven, malgrat la tossuda realitat, venent la burra que inflar la bombolla especulativa fins a l’infinit requeriria aquest tipus de projectes faraònics. I, com sempre, pagant tots posa vi... Però l’esclafit ha estat escandalós i ara ningú en vol ser responsable, malgrat les aclaparadores i incontestables evidències. L’exministre d’Indústria que va signar la concessió, Miguel Sebastián, com ja em va dir al seu moment, ha posat en marxa el ventilador cap enrere: ell diu que no en sabia res del blindatge de la concessió, de la garantia del retorn de la inversió a Florentino Pérez, que li havia arribat tot fet just quan va agafar la cartera. El també exministre d’Indústria i expresident de la Generalitat, José Montilla, ha respost de forma irada en contra del seu company de partit. Ell, que va ocupar el càrrec prèviament, tampoc diu saber-ne res. Un mal acudit, tot plegat. Sempre he dit que, si alguna virtut van tenir els terratrèmols, va ser posar el focus sobre un disbarat que s’havia cuinat amb tot tipus d’estratagemes destinades a la compra de voluntats des del punt de vista social i polític. En algun moment, fins i tot, els dirigents del Govern tripartit baixaven a les Terres de l’Ebre a vendre les bondats del Castor i a alliçonar els seus quadres locals díscols sobre la necessitat de callar. Únicament la Plataforma Ciutadana en Defensa del Sénia i un empresari que es va veure directament afectat pel projecte i les seves expropiacions han plantat batalla durant set llargs anys, tots sols, sense gairebé suports –a excepció de l’Ajuntament d’Alcanar-,sovint menystinguts com uns llunàtics visionaris de la cultura del no. A Vinaròs, l’arribada del Castor es va traduir en una operació de compra massiva de voluntats i prebendes, amb promeses de quantitats ingents de recursos per a l’Ajuntament, per als pescadors només d’aquest municipi i això va tenir com a conseqüència un silenci social esfereïdor. Fins que els terratrèmols van acabar demostrant que les promeses de milions i llocs de treball no havien estat res més que una immensa cortina de fum. Això explica que molts, potser corcats per un sentiment de culpabilitat, ara no en volen parlar.
El 2013, una onada de moviments sísmics va sacsejar les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat. Van sonar totes les alarmes i el projecte Castor es va catapultar a les portades dels mitjans. I tot per un magatzem submarí de gas instal·lat vint-i-dos quilòmetres mar endins, davant de Vinaròs i Alcanar, gestat amb 'estiuenca nocturnitat' i sense els informes sísmics exigibles, al costat mateix d’una falla de dimensions considerables. Les advertències insistents van ser obviades i els promotors van tirar pel dret, ocultant el fracàs de les proves d’injecció. El projecte es va aturar però no només no s'han depurat responsabilitat sinó que l’entramat d’empreses que hi ha darrera —l’ACS de Florentino Pérez al capdavant— acaben de cobrar una sucosa indemnització de 1.350 milions d'euros per part del govern espanyol, factura que pagaran els contribuents els propers 30 anys.
El periodista ebrenc Jordi Marsal és l'autor de Castor: la bombolla sísmica, el llibre que han publicat el Grup de Periodistes Ramon Barnils i Edicions Saldonar i que posa llum a tots els detalls del projecte gasista que s'han intentat amagar. Parlem amb ell sobre les últimes notícies de Castor i sobre l'incert futur que es dibuixa.
1- Per què s'han pagat tan ràpid els 1.350 milions d'euros a Esgal UGS?
Podríem dir que forma part d’un altre capítol del compendi de despropòsits desplegats pel govern espanyol per intentar tancar en fals el nyap del projecte Castor. Des d’un punt de vista social, el missatge que Madrid envia a la ciutadania és demolidor: en un escenari de constant desmembrament a destralades del pírric estat del benestar, de la inhumana voracitat de la plutocràcia financera i corporativa que realment ens governa, serveixen en safata de plata a l’oligarquia estatal una compensació multimilionària per un projecte que ja resultava inviable des de bon principi i en el qual es van concatenar negligències, omissions administratives i arbitrarietats político-econòmiques a dojo.
Quan Escal UGS, la promotora del Castor –propietat en dos terceres parts de l’ACS de Florentino Pérez-, va decidir renunciar a la concessió el juliol, ho va fer amb la seguretat que s’embutxacaria ràpidament la indemnització. Així ho van veure el mateix Banc Europeu d’Inversions (BEI) i les mateixes agències de qualificació creditícia. De fet, quan al 2013 es va signar l’acord de finançament de 1.400 milions d’euros amb l’emissió de bons del BEI, existia una condició clau: si el magatzem no obtenia els permisos del govern espanyol i no es posava en marxa, aquest 30 de novembre de 2014 Escal havia de començar a retornar als inversors tot el préstec. El primer Project Bond que atorga el BEI acaba convertit en un fiasco absolut i, novament, el govern de Madrid prioritza salvaguardar la seva imatge davant la Unió Europea i els inversors privats, abans que defensar els interessos generals.
2- L'empresa de Florentino Pérez ja va cobrar 110 milions d'euros el 2012 de les retribucions que cada any el govern espanyol paga pel sistema gasista de l'any posterior. La indemnització neta abonada, doncs, ja supera el 1.640 milions d'euros. És una quantitat definitiva, o podria ampliar-se?
Efectivament, el govern espanyol va autoritzar el pagament de 110 milions d’euros a Escal UGS en concepte de retribució provisional pel Castor i, al 2012, va tancar momentàniament l’aixeta. De fet, els 1.350 milions d’euros famosos que aprova el consell de ministres el 3 d’octubre surten de restar aquesta xifra dels 1.460 milions que el Ministeri Indústria li reconeix en concepte de retorn de la inversió. Tot emana del famós decret de concessió del maig del 2008, aprovat pel govern del PSOE: fes el que fes l’empresa, recuperaria la inversió. Si les instal·lacions es trobaven operatives, rebria el valor net dels diners destinats. Si es produïa negligència o dol per part de l’empresa, només el valor residual –que descompta les amortitzacions-. Atès que no s’ha començat a amortitzar, totes dues xifres coincideixen. Finalment, sense haver-se posat en marxa, predestinada a no fer-ho mai, i després d’haver atemorit milers de persones, Florentino Pérez rep íntegrament aquesta milionada. Però és que la broma encara ens resultarà molt més pesada. L’OCU i l’Observatori del Deute en la Globalització calculen que la xifra, afegint els interessos d’una operació financera a 30 anys –on, recordem, tornaran a treure tallada també tres bancs estatals, algun del qual ha estat objecte d’un dolorós rescat, i que han acompanyat tradicionalment les aventures empresarials de l’empresari madrileny: Caixabank, Banc de Santander i Bankia-, es pot acabar disparant fins els 4.700 milions d’euros. Aquí caldria sumar-hi els 162 milions d’euros que Enagás va pagar pel gas, matalàs que en el moment d’injectar-se va causar els terratrèmols, el cost de mantenir-la oberta però aturada des de fa un any, els 100 milions d’euros que pot costar el manteniment de la “hibernació” o els 300 milions d’un més que previsible desmantellament. La factura econòmica que haurem de pagar per tot plegat és desorbitadament grotesca, indecent, per un projecte que l’any 2005 havia de costar poc més de 500 milions d’euros i que, segons l'empresa i el govern socialista, resultava més barat que instal·lar catorze dipòsits de gas liquat amb la mateixa capacitat i una regasificadora: al voltant de 1.650 milions.
3- El Govern català ja ha dit que recorrerà el pagament. Servirà d'alguna cosa?
No només el Govern català. El Síndic de Greuges i la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, juntament amb altres entitats, es mouen a Madrid per aconseguir el suport de 50 diputats o senadors per presentar recurs d’inconstitucionalitat. Fins i tot el PSOE, que des del govern espanyol va impulsar el projecte i el va blindar econòmicament (va aprovar la famosa concessió que garantia el retorn de la inversió malgrat existís dol o negligència, un atac en tota regla als interessos generals i un espoli sense precedents de les arques públiques) ha dit que també hi recorrerà, portant la hipocresia política més enllà dels límits del paroxisme. Si tenim en compte el grau d’arbitrarietat i politització que campa pel Constitucional, sembla difícil preveure una marxa enrere forçada. Cal recordar també que, des de fa un any, la Fiscalia de Castelló investiga el cas i, teòricament, està a punt de presentar el seu informe i decidir si demana que s’obrin diligències judicials. De moment, però, sense notícies. No hi ha pressa en aquest cas, vaja. Malgrat tot, crec que és absolutament necessari esgotar totes les vies legals, tant a l’Estat espanyol com a la Unió Europea perquè es tracta d’una decisió totalment arbitrària, injustificada i fora de lloc, que atempta no només contra les nostres butxaques sinó que posa de manifest la perversió inherent en l’ordre polític i econòmic establert. Tot plegat és un exponent, un paradigma gravíssim del càncer terminal del capitalisme i la seva perversa i gairebé indestructible aliança amb unes institucions que es fan dir democràtiques.
4- Què passarà amb Castor a partir d'ara?
Malgrat l’eufemística ”hibernació” i l’aparent indecisió del govern espanyol a l’hora de pronunciar-se sobre el seu futur a mig termini, sembla força evident que l’únic camí possible per a les instal·lacions del projecte Castor és el seu desmantellament, la restitució de l’entorn al seu estat anterior i, molt important, la compensació a les persones i entitats del territori que han hagut de patir no només els terratrèmols sinó tots els excessos i barrabassades quan se’ls va imposar un projecte del tot inviable per la via administrativa i també judicial. Si bé és cert que Florentino Pérez ha colonitzat el consell d’administració d’Enagás amb personatges del PP assidus a la llotja del Bernabéu, mantenir aturat aquest monstre al mig del mar té un cost econòmic i també els seus riscos. És evident que el Castor, com molts altres projectes impossibles que ha parit aquest Estat espanyol, acabarà convertit en un munt de ferralla inútil. No és una història nova, ni molt menys: la central nuclear de Lemóniz, a Euskadi, que després de construir-se no va entrar mai en funcionament i encara la paguem al rebut de la llum. Exemples, actualment, en tenim un bon grapat: hem vist autopistes sense cotxes, trens d’alta velocitat sense passatgers i aeroports sense avions. I aquí ve el quid de la qüestió: el gran negoci era posar en marxa un magatzem submarí de gas sense criteris tècnics i econòmics que avalessin el projecte o bé els beneficis darrere de la faraònica construcció, en la qual van ser subcontractades nombroses empreses del conglomerat ACS? Crec que tot plegat resulta força revelador.
5- Creus que s'assumiran responsabilitats? Qui les hauria d'assumir?
Aquesta és, en la meva opinió, una de les qüestions essencials. Tots els governs espanyols des de mitjans dels anys 90 sense excepció, començant per la l’època d’Aznar, passant pels executius de Zapataro i els més recents de Rajoy han actuat de forma absolutament irresponsable al respecte. Resulta lamentable veure ara com aquests dos grans partits espanyols es tiren els plats pel cap a compte del Castor. És cert que l’empresa va actuar de forma totalment irresponsable: desoint les advertències científiques, operant sense tenir en compte aspectes tècnics bàsics i fent gala d’una incapacitat total ja no només a l’hora de posar-lo en marxa, sinó també en el moment d’avaluar els riscos d'una infraestructura d’aquesta envergadura. Van optar pel negoci fabulós que garantia el blindatge des de l’Estat amb recursos de tots. Malgrat això, crec que, en aquest cas, la principal responsabilitat del nyap és, sens dubte, dels successius governs espanyols del PP i del PSOE. Va ser l’ínclit Rodrigo Rato qui va impulsar el Castor com a infraestructura estratègica del sistema gasista en un moment econòmic de bogeria especulativa a cavall de la bombolla immobiliària. Els socialistes, amb José Montilla i Joan Clos com a ministres d’Indústria, van endegar de forma definitiva el projecte i li van posar totes les facilitats del món: fins al punt que van garantir el retorn de la inversió passés els que passés, l’any 2008, un any i mig abans que s’acabés aprovant l’estudi d’impacte ambiental que havia de certificar, sobre el paper, la seva viabilitat. Ningú va controlar realment què feia l’empresa ni si Escal UGS i ACS eren prou competents per planificar i executar el projecte. Malgrat superar 42 permisos i tràmits: ningú va demanar-los un estudi de risc sísmic –que els experts recomanen totalment però que, en aquell moment, la legislació espanyola no exigia-. L’executiu de Rajoy ha clavat l’últim clau al taüt: permetent la posada en marxa, la matussera injecció de gas al subsòl –es va multiplicar sobtadament el cabal de gas en contra del que aconsellen els protocols de seguretat habituals a la indústria- que va provocar més de 1.000 terratrèmols. Fins i tot va permetre que Enagás financés aquest gas i va canviar les regles del joc ampliant el termini perquè Florentino Pérez podés retornar la concessió, amb la garantia de recuperar la inversió, dels cinc anys inicials a 25. I així hem arribat al final de la crònica d’una mort anunciada: l’empresa se’n desentén i passa per caixa. Un desenllaç, lamentablement, cantat, però que no oculta un aspecte molt preocupant: més enllà de la ignominiosa indemnització, el decret del govern de Rajoy sembla concebut com un intent de dissipar, d’esvair les responsabilitats existents, per part de l’administració i per part de l’empresa concessionària, tancant en fals aquest catastròfic episodi, justificant la injustificable socialització d’un deute privat generat a partir d’un nyap descomunal. Diu que continuen esperant informes dels Estats Units però continuen aplicant una peculiar “omertà” entre els tècnics i científics que han participat en el projecte. L’apagada informativa és total i absoluta, els experts independents no poden accedir a les dades: la transparència mínimament exigible a un govern que es vol anomenar democràtic és del tot inexistent. Potser el problema és que si, finalment, decideixen exigir les responsabilitats que té l’empresa en tot l’afer –el Tribunal Suprem va reconèixer la indemnització però no tancava la porta a retre comptes- aquesta podria acabar girant la truita i posar en evidència el pèssim paper de l’Estat i els 42 permisos que no van servir de res.
6- Segons el teu criteri, quines són les tres errades principals que van fer fallar el projecte?
En primer lloc, aquest era el perfecte exemple d’un projecte que mai havia hagut de plantejar-se, més enllà de la teòrica justificació per les suposades mancances del sistema gasista estatal a l’hora de disposar de reserves suficients d’hidrocarburs. La patacada brutal de la crisi ha acabat ridiculitzant i destrossant absolutament aquestes previsions i, per tant, allò que era tant necessari per garantir l’abastament de la indústria i de les centrals tèrmiques de cicle combinat que havien d’exercir de suport del parc d’energies renovables –una paradoxa més del model energètic insostenible que estem patint-. Però, potser el més important de tot plegat, és que la idea d’aprofitar el jaciment petrolífer d'Amposta que havia explotat Shell fins a finals dels anys 80 era una idea, des del punt de vista tècnic i de la seguretat, que no se sostenia. L’empresa sabia que la multinacional holandesa va intentar injectar gas per extreure el petroli que quedava a l’estructura geològica sense èxit. També que Repsol, a pocs quilòmetres del Castor, a la plataforma Casablanca –el jaciment, en termes geològics, més similar al d’Amposta-, va posar en marxa un projecte, curiosament anomenat també Castor (Capture and Storage) per entaforar al subsòl els gasos del seu complex industrial de Tarragona i que va acabar descartant. En diverses compareixences públiques, els responsables d’Escal UGS han demostrat tenir un coneixement molt limitat de la geologia del jaciment. Ho posa de manifest al llibre el geòleg i professor de la UB Josep Giner: molt probablement, tal i com ja va calcular Shell als ja anys 70, el karst on van començar a injectar el gas no tenia, ni molt menys, la porositat que ells havien previst. Però l’empresa, com va plasmar en diversos documents oficials del projecte i al mateix estudi d’impacte ambiental, veia al subsòl una gran cavitat oberta, on el gas, l’aigua i el petroli que hi quedaven circularien sense impediments, sense transferir tensions a les roques i a les falles pròximes. Aquest podria ser l’origen dels problemes: el dia 5 de setembre de 2013 l’empresa de Florentino Pérez va multiplicar el cabal de la injecció de gas sobtadament en prop d’un 150%. El magatzem era viable en la mesura que es podia emplenar i buidar àgilment. El Ministeri d’Indústria, que alguna cosa devia olorar, els havia imposat efectuar una prova de càrrega amb la qual van posar la injecció al màxim cabal previst. I a partir d’aquell dia no només van començar els terratrèmols sinó que els increments més grans de cabal es corresponen, dins de la mateixa seqüència temporal però diferida –setmanes després-, amb els terratrèmols de major intensitat. El pitjor de tot és que, amb posterioritat als terratrèmols, els científics de l’Institut Geològic i Miner van acabar descobrint una falla just al mig del magatzem a partir dels sondejos encarregats per la mateixa empresa, que en cap moment la va veure. I malgrat els advertiments de l’Observatori de l’Ebre en el tràmit d’impacte ambiental i de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ningú, absolutament ningú, va moure un dit per garantir una correcta gestió dels riscos, tant sísmics, ambientals com econòmics.
7- Castor: la bombolla sísmica investiga els orígens del projecte i posa noms i cognoms als implicats. El llibre destaca que ja des del principi Castor té moltes irregularitats, tant polítiques com econòmiques. Per què creus que el tema va ser silenciat?
Va ser silenciat i ho continua sent. Tant el Ministeri d’Indústria, com l’empresa, els principals actors de l’auca, continuen sense badar boca. Em van tancar la porta a mi i ho fan amb molts companys. No interessa que se’n parli massa perquè les implicacions, tant polítiques com corporatives, abasten destacats prohoms de l’oligarquia estatal i també catalana (siguin Montilla, Clos o el conseller d’ACS Miquel Roca). Era el negoci perfecte: Florentino, el grans aconseguidor de la llotja del Bernabéu –un “ésser superior” segons el van batejar anys enrere- preveia embutxacar-se 4.900 milions en 25 anys i els responsables governamentals continuaven, malgrat la tossuda realitat, venent la burra que inflar la bombolla especulativa fins a l’infinit requeriria aquest tipus de projectes faraònics. I, com sempre, pagant tots posa vi... Però l’esclafit ha estat escandalós i ara ningú en vol ser responsable, malgrat les aclaparadores i incontestables evidències. L’exministre d’Indústria que va signar la concessió, Miguel Sebastián, com ja em va dir al seu moment, ha posat en marxa el ventilador cap enrere: ell diu que no en sabia res del blindatge de la concessió, de la garantia del retorn de la inversió a Florentino Pérez, que li havia arribat tot fet just quan va agafar la cartera. El també exministre d’Indústria i expresident de la Generalitat, José Montilla, ha respost de forma irada en contra del seu company de partit. Ell, que va ocupar el càrrec prèviament, tampoc diu saber-ne res. Un mal acudit, tot plegat. Sempre he dit que, si alguna virtut van tenir els terratrèmols, va ser posar el focus sobre un disbarat que s’havia cuinat amb tot tipus d’estratagemes destinades a la compra de voluntats des del punt de vista social i polític. En algun moment, fins i tot, els dirigents del Govern tripartit baixaven a les Terres de l’Ebre a vendre les bondats del Castor i a alliçonar els seus quadres locals díscols sobre la necessitat de callar. Únicament la Plataforma Ciutadana en Defensa del Sénia i un empresari que es va veure directament afectat pel projecte i les seves expropiacions han plantat batalla durant set llargs anys, tots sols, sense gairebé suports –a excepció de l’Ajuntament d’Alcanar-,sovint menystinguts com uns llunàtics visionaris de la cultura del no. A Vinaròs, l’arribada del Castor es va traduir en una operació de compra massiva de voluntats i prebendes, amb promeses de quantitats ingents de recursos per a l’Ajuntament, per als pescadors només d’aquest municipi i això va tenir com a conseqüència un silenci social esfereïdor. Fins que els terratrèmols van acabar demostrant que les promeses de milions i llocs de treball no havien estat res més que una immensa cortina de fum. Això explica que molts, potser corcats per un sentiment de culpabilitat, ara no en volen parlar.
-.-
