Font:
Racó Català
El 2013, una onada de moviments sísmics va sacsejar les Terres de l’Ebre
i el Baix Maestrat. Van sonar totes les alarmes i el projecte Castor es
va catapultar a les portades dels mitjans. I tot per un magatzem
submarí de gas instal·lat vint-i-dos quilòmetres mar endins, davant de
Vinaròs i Alcanar, gestat amb 'estiuenca nocturnitat' i sense els
informes sísmics exigibles, al costat mateix d’una falla de dimensions
considerables. Les advertències insistents van ser obviades i els
promotors van tirar pel dret, ocultant el fracàs de les proves
d’injecció. El projecte es va aturar però no només no s'han depurat
responsabilitat sinó que l’entramat d’empreses que hi ha darrera —l’ACS
de Florentino Pérez al capdavant— acaben de cobrar una sucosa
indemnització de 1.350 milions d'euros per part del govern espanyol,
factura que pagaran els contribuents els propers 30 anys.
El periodista ebrenc
Jordi Marsal és l'autor de
Castor: la bombolla sísmica, el llibre que han publicat el
Grup de Periodistes Ramon Barnils i
Edicions Saldonar
i que posa llum a tots els detalls del projecte gasista que s'han
intentat amagar. Parlem amb ell sobre les últimes notícies de Castor i
sobre l'incert futur que es dibuixa.
1- Per què s'han pagat tan ràpid els 1.350 milions d'euros a Esgal UGS?
Podríem dir que forma part d’un altre capítol del compendi de
despropòsits desplegats pel govern espanyol per intentar tancar en fals
el nyap del projecte Castor. Des d’un punt de vista social, el missatge
que Madrid envia a la ciutadania és demolidor: en un escenari de
constant desmembrament a destralades del pírric estat del benestar, de
la inhumana voracitat de la plutocràcia financera i corporativa que
realment ens governa, serveixen en safata de plata a l’oligarquia
estatal una compensació multimilionària per un projecte que ja resultava
inviable des de bon principi i en el qual es van concatenar
negligències, omissions administratives i arbitrarietats
político-econòmiques a dojo.
Quan Escal UGS, la promotora del Castor –propietat en dos terceres
parts de l’ACS de Florentino Pérez-, va decidir renunciar a la concessió
el juliol, ho va fer amb la seguretat que s’embutxacaria ràpidament la
indemnització. Així ho van veure el mateix Banc Europeu d’Inversions
(BEI) i les mateixes agències de qualificació creditícia. De fet, quan
al 2013 es va signar l’acord de finançament de 1.400 milions d’euros amb
l’emissió de bons del BEI, existia una condició clau: si el magatzem no
obtenia els permisos del govern espanyol i no es posava en marxa,
aquest 30 de novembre de 2014 Escal havia de començar a retornar als
inversors tot el préstec. El primer Project Bond que atorga el BEI acaba
convertit en un fiasco absolut i, novament, el govern de Madrid
prioritza salvaguardar la seva imatge davant la Unió Europea i els
inversors privats, abans que defensar els interessos generals.
2- L'empresa de Florentino Pérez ja va cobrar 110 milions
d'euros el 2012 de les retribucions que cada any el govern espanyol paga
pel sistema gasista de l'any posterior. La indemnització neta abonada,
doncs, ja supera el 1.640 milions d'euros. És una quantitat definitiva, o
podria ampliar-se?
Efectivament, el govern espanyol va autoritzar el pagament de 110
milions d’euros a Escal UGS en concepte de retribució provisional pel
Castor i, al 2012, va tancar momentàniament l’aixeta. De fet, els 1.350
milions d’euros famosos que aprova el consell de ministres el 3
d’octubre surten de restar aquesta xifra dels 1.460 milions que el
Ministeri Indústria li reconeix en concepte de retorn de la inversió.
Tot emana del famós decret de concessió del maig del 2008, aprovat pel
govern del PSOE: fes el que fes l’empresa, recuperaria la inversió. Si
les instal·lacions es trobaven operatives, rebria el valor net dels
diners destinats. Si es produïa negligència o dol per part de l’empresa,
només el valor residual –que descompta les amortitzacions-. Atès que
no s’ha començat a amortitzar, totes dues xifres coincideixen.
Finalment, sense haver-se posat en marxa, predestinada a no fer-ho mai, i
després d’haver atemorit milers de persones, Florentino Pérez rep
íntegrament aquesta milionada. Però és que la broma encara ens resultarà
molt més pesada. L’OCU i l’Observatori del Deute en la Globalització
calculen que la xifra, afegint els interessos d’una operació financera a
30 anys –on, recordem, tornaran a treure tallada també tres bancs
estatals, algun del qual ha estat objecte d’un dolorós rescat, i que han
acompanyat tradicionalment les aventures empresarials de l’empresari
madrileny: Caixabank, Banc de Santander i Bankia-, es pot acabar
disparant fins els 4.700 milions d’euros. Aquí caldria sumar-hi els 162
milions d’euros que Enagás va pagar pel gas, matalàs que en el moment
d’injectar-se va causar els terratrèmols, el cost de mantenir-la oberta
però aturada des de fa un any, els 100 milions d’euros que pot costar el
manteniment de la “hibernació” o els 300 milions d’un més que
previsible desmantellament. La factura econòmica que haurem de pagar per
tot plegat és desorbitadament grotesca, indecent, per un projecte que
l’any 2005 havia de costar poc més de 500 milions d’euros i que, segons
l'empresa i el govern socialista, resultava més barat que instal·lar
catorze dipòsits de gas liquat amb la mateixa capacitat i una
regasificadora: al voltant de 1.650 milions.
3- El Govern català ja ha dit que recorrerà el pagament. Servirà d'alguna cosa?
No només el Govern català. El Síndic de Greuges i la Plataforma
Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, juntament amb altres
entitats, es mouen a Madrid per aconseguir el suport de 50 diputats o
senadors per presentar recurs d’inconstitucionalitat. Fins i tot el
PSOE, que des del govern espanyol va impulsar el projecte i el va
blindar econòmicament (va aprovar la famosa concessió que garantia el
retorn de la inversió malgrat existís dol o negligència, un atac en tota
regla als interessos generals i un espoli sense precedents de les
arques públiques) ha dit que també hi recorrerà, portant la hipocresia
política més enllà dels límits del paroxisme. Si tenim en compte el grau
d’arbitrarietat i politització que campa pel Constitucional, sembla
difícil preveure una marxa enrere forçada. Cal recordar també que, des
de fa un any, la Fiscalia de Castelló investiga el cas i, teòricament,
està a punt de presentar el seu informe i decidir si demana que s’obrin
diligències judicials. De moment, però, sense notícies. No hi ha pressa
en aquest cas, vaja. Malgrat tot, crec que és absolutament necessari
esgotar totes les vies legals, tant a l’Estat espanyol com a la Unió
Europea perquè es tracta d’una decisió totalment arbitrària,
injustificada i fora de lloc, que atempta no només contra les nostres
butxaques sinó que posa de manifest la perversió inherent en l’ordre
polític i econòmic establert. Tot plegat és un exponent, un paradigma
gravíssim del càncer terminal del capitalisme i la seva perversa i
gairebé indestructible aliança amb unes institucions que es fan dir
democràtiques.
4- Què passarà amb Castor a partir d'ara?
Malgrat l’eufemística ”hibernació” i l’aparent indecisió del govern
espanyol a l’hora de pronunciar-se sobre el seu futur a mig termini,
sembla força evident que l’únic camí possible per a les instal·lacions
del projecte Castor és el seu desmantellament, la restitució de l’entorn
al seu estat anterior i, molt important, la compensació a les persones i
entitats del territori que han hagut de patir no només els terratrèmols
sinó tots els excessos i barrabassades quan se’ls va imposar un
projecte del tot inviable per la via administrativa i també judicial. Si
bé és cert que Florentino Pérez ha colonitzat el consell
d’administració d’Enagás amb personatges del PP assidus a la llotja del
Bernabéu, mantenir aturat aquest monstre al mig del mar té un cost
econòmic i també els seus riscos. És evident que el Castor, com molts
altres projectes impossibles que ha parit aquest Estat espanyol, acabarà
convertit en un munt de ferralla inútil. No és una història nova, ni
molt menys: la central nuclear de Lemóniz, a Euskadi, que després de
construir-se no va entrar mai en funcionament i encara la paguem al
rebut de la llum. Exemples, actualment, en tenim un bon grapat: hem vist
autopistes sense cotxes, trens d’alta velocitat sense passatgers i
aeroports sense avions. I aquí ve el quid de la qüestió: el gran negoci
era posar en marxa un magatzem submarí de gas sense criteris tècnics i
econòmics que avalessin el projecte o bé els beneficis darrere de la
faraònica construcció, en la qual van ser subcontractades nombroses
empreses del conglomerat ACS? Crec que tot plegat resulta força
revelador.
5- Creus que s'assumiran responsabilitats? Qui les hauria d'assumir?
Aquesta és, en la meva opinió, una de les qüestions essencials. Tots
els governs espanyols des de mitjans dels anys 90 sense excepció,
començant per la l’època d’Aznar, passant pels executius de Zapataro i
els més recents de Rajoy han actuat de forma absolutament irresponsable
al respecte. Resulta lamentable veure ara com aquests dos grans partits
espanyols es tiren els plats pel cap a compte del Castor. És cert que
l’empresa va actuar de forma totalment irresponsable: desoint les
advertències científiques, operant sense tenir en compte aspectes
tècnics bàsics i fent gala d’una incapacitat total ja no només a l’hora
de posar-lo en marxa, sinó també en el moment d’avaluar els riscos d'una
infraestructura d’aquesta envergadura. Van optar pel negoci fabulós que
garantia el blindatge des de l’Estat amb recursos de tots. Malgrat
això, crec que, en aquest cas, la principal responsabilitat del nyap és,
sens dubte, dels successius governs espanyols del PP i del PSOE. Va ser
l’ínclit Rodrigo Rato qui va impulsar el Castor com a infraestructura
estratègica del sistema gasista en un moment econòmic de bogeria
especulativa a cavall de la bombolla immobiliària. Els socialistes, amb
José Montilla i Joan Clos com a ministres d’Indústria, van endegar de
forma definitiva el projecte i li van posar totes les facilitats del
món: fins al punt que van garantir el retorn de la inversió passés els
que passés, l’any 2008, un any i mig abans que s’acabés aprovant
l’estudi d’impacte ambiental que havia de certificar, sobre el paper, la
seva viabilitat. Ningú va controlar realment què feia l’empresa ni si
Escal UGS i ACS eren prou competents per planificar i executar el
projecte. Malgrat superar 42 permisos i tràmits: ningú va demanar-los un
estudi de risc sísmic –que els experts recomanen totalment però que, en
aquell moment, la legislació espanyola no exigia-. L’executiu de Rajoy
ha clavat l’últim clau al taüt: permetent la posada en marxa, la
matussera injecció de gas al subsòl –es va multiplicar sobtadament el
cabal de gas en contra del que aconsellen els protocols de seguretat
habituals a la indústria- que va provocar més de 1.000 terratrèmols.
Fins i tot va permetre que Enagás financés aquest gas i va canviar les
regles del joc ampliant el termini perquè Florentino Pérez podés
retornar la concessió, amb la garantia de recuperar la inversió, dels
cinc anys inicials a 25. I així hem arribat al final de la crònica d’una
mort anunciada: l’empresa se’n desentén i passa per caixa. Un
desenllaç, lamentablement, cantat, però que no oculta un aspecte molt
preocupant: més enllà de la ignominiosa indemnització, el decret del
govern de Rajoy sembla concebut com un intent de dissipar, d’esvair les
responsabilitats existents, per part de l’administració i per part de
l’empresa concessionària, tancant en fals aquest catastròfic episodi,
justificant la injustificable socialització d’un deute privat generat a
partir d’un nyap descomunal. Diu que continuen esperant informes dels
Estats Units però continuen aplicant una peculiar “omertà” entre els
tècnics i científics que han participat en el projecte. L’apagada
informativa és total i absoluta, els experts independents no poden
accedir a les dades: la transparència mínimament exigible a un govern
que es vol anomenar democràtic és del tot inexistent. Potser el problema
és que si, finalment, decideixen exigir les responsabilitats que té
l’empresa en tot l’afer –el Tribunal Suprem va reconèixer la
indemnització però no tancava la porta a retre comptes- aquesta podria
acabar girant la truita i posar en evidència el pèssim paper de l’Estat i
els 42 permisos que no van servir de res.
6- Segons el teu criteri, quines són les tres errades principals que van fer fallar el projecte?
En primer lloc, aquest era el perfecte exemple d’un projecte que mai
havia hagut de plantejar-se, més enllà de la teòrica justificació per
les suposades mancances del sistema gasista estatal a l’hora de disposar
de reserves suficients d’hidrocarburs. La patacada brutal de la crisi
ha acabat ridiculitzant i destrossant absolutament aquestes previsions
i, per tant, allò que era tant necessari per garantir l’abastament de la
indústria i de les centrals tèrmiques de cicle combinat que havien
d’exercir de suport del parc d’energies renovables –una paradoxa més del
model energètic insostenible que estem patint-. Però, potser el més
important de tot plegat, és que la idea d’aprofitar el jaciment
petrolífer d'Amposta que havia explotat Shell fins a finals dels anys 80
era una idea, des del punt de vista tècnic i de la seguretat, que no se
sostenia. L’empresa sabia que la multinacional holandesa va intentar
injectar gas per extreure el petroli que quedava a l’estructura
geològica sense èxit. També que Repsol, a pocs quilòmetres del Castor, a
la plataforma Casablanca –el jaciment, en termes geològics, més similar
al d’Amposta-, va posar en marxa un projecte, curiosament anomenat
també Castor (Capture and Storage) per entaforar al subsòl els gasos del
seu complex industrial de Tarragona i que va acabar descartant. En
diverses compareixences públiques, els responsables d’Escal UGS han
demostrat tenir un coneixement molt limitat de la geologia del jaciment.
Ho posa de manifest al llibre el geòleg i professor de la UB Josep
Giner: molt probablement, tal i com ja va calcular Shell als ja anys 70,
el karst on van començar a injectar el gas no tenia, ni molt menys, la
porositat que ells havien previst. Però l’empresa, com va plasmar en
diversos documents oficials del projecte i al mateix estudi d’impacte
ambiental, veia al subsòl una gran cavitat oberta, on el gas, l’aigua i
el petroli que hi quedaven circularien sense impediments, sense
transferir tensions a les roques i a les falles pròximes. Aquest podria
ser l’origen dels problemes: el dia 5 de setembre de 2013 l’empresa de
Florentino Pérez va multiplicar el cabal de la injecció de gas
sobtadament en prop d’un 150%. El magatzem era viable en la mesura que
es podia emplenar i buidar àgilment. El Ministeri d’Indústria, que
alguna cosa devia olorar, els havia imposat efectuar una prova de
càrrega amb la qual van posar la injecció al màxim cabal previst. I a
partir d’aquell dia no només van començar els terratrèmols sinó que els
increments més grans de cabal es corresponen, dins de la mateixa
seqüència temporal però diferida –setmanes després-, amb els
terratrèmols de major intensitat. El pitjor de tot és que, amb
posterioritat als terratrèmols, els científics de l’Institut Geològic i
Miner van acabar descobrint una falla just al mig del magatzem a partir
dels sondejos encarregats per la mateixa empresa, que en cap moment la
va veure. I malgrat els advertiments de l’Observatori de l’Ebre en el
tràmit d’impacte ambiental i de la Plataforma Ciutadana en Defensa de
les Terres del Sénia ningú, absolutament ningú, va moure un dit per
garantir una correcta gestió dels riscos, tant sísmics, ambientals com
econòmics.
7- Castor: la bombolla sísmica
investiga els orígens del projecte i posa noms i cognoms als implicats.
El llibre destaca que ja des del principi Castor té moltes
irregularitats, tant polítiques com econòmiques. Per què creus que el
tema va ser silenciat?
Va ser silenciat i ho continua sent. Tant el Ministeri d’Indústria, com
l’empresa, els principals actors de l’auca, continuen sense badar boca.
Em van tancar la porta a mi i ho fan amb molts companys. No interessa
que se’n parli massa perquè les implicacions, tant polítiques com
corporatives, abasten destacats prohoms de l’oligarquia estatal i també
catalana (siguin Montilla, Clos o el conseller d’ACS Miquel Roca). Era
el negoci perfecte: Florentino, el grans aconseguidor de la llotja del
Bernabéu –un “ésser superior” segons el van batejar anys enrere- preveia
embutxacar-se 4.900 milions en 25 anys i els responsables
governamentals continuaven, malgrat la tossuda realitat, venent la burra
que inflar la bombolla especulativa fins a l’infinit requeriria aquest
tipus de projectes faraònics. I, com sempre, pagant tots posa vi...
Però l’esclafit ha estat escandalós i ara ningú en vol ser responsable,
malgrat les aclaparadores i incontestables evidències. L’exministre
d’Indústria que va signar la concessió, Miguel Sebastián, com ja em va
dir al seu moment, ha posat en marxa el ventilador cap enrere: ell diu
que no en sabia res del blindatge de la concessió, de la garantia del
retorn de la inversió a Florentino Pérez, que li havia arribat tot fet
just quan va agafar la cartera. El també exministre d’Indústria i
expresident de la Generalitat, José Montilla, ha respost de forma irada
en contra del seu company de partit. Ell, que va ocupar el càrrec
prèviament, tampoc diu saber-ne res. Un mal acudit, tot plegat. Sempre
he dit que, si alguna virtut van tenir els terratrèmols, va ser posar el
focus sobre un disbarat que s’havia cuinat amb tot tipus d’estratagemes
destinades a la compra de voluntats des del punt de vista social i
polític. En algun moment, fins i tot, els dirigents del Govern tripartit
baixaven a les Terres de l’Ebre a vendre les bondats del Castor i a
alliçonar els seus quadres locals díscols sobre la necessitat de callar.
Únicament la Plataforma Ciutadana en Defensa del Sénia i un empresari
que es va veure directament afectat pel projecte i les seves
expropiacions han plantat batalla durant set llargs anys, tots sols,
sense gairebé suports –a excepció de l’Ajuntament d’Alcanar-,sovint
menystinguts com uns llunàtics visionaris de la cultura del no. A
Vinaròs, l’arribada del Castor es va traduir en una operació de compra
massiva de voluntats i prebendes, amb promeses de quantitats ingents de
recursos per a l’Ajuntament, per als pescadors només d’aquest municipi i
això va tenir com a conseqüència un silenci social esfereïdor. Fins que
els terratrèmols van acabar demostrant que les promeses de milions i
llocs de treball no havien estat res més que una immensa cortina de fum.
Això explica que molts, potser corcats per un sentiment de
culpabilitat, ara no en volen parlar.
