25 anys de l’accident de Vandellòs, memòria nuclear

Entitats ecologistes i antinuclears han dut a terme un seguit de mobilitzacions per recordar l’episodi i demanar el tancament definitiu de les centrals

 La central de Vandellòs II, encara en funcionament. Foto: David Riken

Olga Margalef
Directa.Cat 21/10/2014

El diumenge va culminar una agenda atapeïda de xerrades i mobilitzacions per la causa antinuclear. Un centenar de persones es van concentrar davant l’antiga central de Vandellòs I per escenificar-hi un enterrament el dia que es complien 25 anys d’un dels accidents nuclears més greus d’Europa. Va ser un acte contra l’oblit. L'organització –vàries entitats ecologistes, sindicals i polítiques– va aprofitar per fer una nova crida per la desnuclearització del territori. L’accident de Vandellòs I va tenir lloc un 19 d’octubre, quan un incendi va estar a punt de produir una fuita d’aigua i gas radioactius. Tot i que les conseqüències no van ser greus per a la salut de les treballadores i la població, l’accident va perjudicar greument la credibilitat de la indústria nuclear i la central va acabar tancant. Vandellòs I encara està en procés de desmantellament, un procés finançat íntegrament per l’erari públic.

La nit de l’accident

L’accident de Vandellòs va ocórrer en un context d’alarma internacional per la seguretat nuclear arran de l’accident de Txernòbil, succeït tres anys abans. Després de la catàstrofe a la ciutat ucraïnesa, la normativa del Consell de Seguretat Nuclear de l’Estat espanyol es va endurir, sobretot en la part que afectava els sistemes de refrigeració. Hifresa, l’empresa propietària de Vandellòs I, incomplia la nova normativa, les connexions elèctriques no eren ignífugues i el sistema de refrigeració no incloïa les millores requerides.

Hifresa, l’empresa propietària de Vandellòs I, incomplia la nova normativa de seguretat

El 19 d’octubre de fa 25 anys, l'incendi va començar per un defecte mecànic d’una de les turbines a l’àrea de generació elèctrica. Les flames van malmetre el sistema informàtic, però el reactor va poder ser aturat providencialment pel personal de la planta de manera manual. Tot i això, va resultar afectat perquè es va inundar amb aigua de mar i aigua provinent de les mànegues dels bombers. Part del sistema de refrigeració va deixar de funcionar i el reactor va adquirir una temperatura límit.

Aquella nit, a Vandellòs I, gairebé es va arribar a la fusió del nucli, fet que hauria comportat una fuita radioactiva semblant a la de l’accident de Txernòbil. Afortunadament, la temperatura es va mantenir sota control i el sinistre va ser catalogat de nivell 3 per l’escala internacional de successos nuclears (INES), que oscil·la entre 0 i 7.

La població dels municipis veïns recorda, sobretot, la manca d’informació sobre la gravetat de l’accident. Eloi Nolla, portaveu d’Ecologistes en Acció i veí de l’Ametlla de Mar l’any del sinistre, denuncia que “el nucli de l’Ametlla es troba només a vuit quilòmetres de la central, però, l’octubre del 89, no vam rebre cap alerta i l’alcalde del municipi no va poder accedir a les instal·lacions de la central per saber què passava. Fins l’endemà no vàrem ser conscients del que havia passat”.

Punt i final de Vandellòs I

Després de l’accident, Hifresa proposava reparar els danys per poder continuar amb la generació d’electricitat. La disconformitat del Consell de Seguretat Nuclear per l’incompliment de la normativa existent i la forta mobilització popular van fer que, finalment, es decidís tancar-la per sempre. Alhora, es va engegar un procés judicial contra els càrrecs directius de l’empresa. Tot i que la sentència reconeixia les irregularitats en matèria de seguretat i la responsabilitat de certs càrrecs, tots van resultar absolts en el judici celebrat l’any 2000.

El cost del desmantellament s’haurà finançat a través de la factura de la llum

L’enderroc de la central va començar l’any 98 i, a hores d’ara, només en queda l’edifici del reactor, que ha de restar segellat i en latència –per rebaixar-ne la radioactivitat interna– fins al 2028, data del seu desmantellament definitiu. La demolició i el tancament s’ha dut a terme a través de l’Empresa Nacional de Residus Radioactius (ENRESA). Així doncs, el cost de 270 milions d’euros, pressupost estimat per la tasca, haurà estat finançat, indirectament, per totes les consumidores a través de la factura de la llum, de manera semblant al que succeirà amb el magatzem de gas Castor.

Tecnologia obsoleta, el negoci de la indústria francesa

La central de Vandellòs I va ser polèmica des del seu inici ja que era una central de tipus Grafit-Gas, de primera generació, una tecnologia antiquada fins i tot en el moment de la seva construcció, entre 1968 i 1972. El règim franquista la va adquirir a la indústria francesa a molt bon preu. Els interessos de l’Estat francès per vendre a preu de saldo el reactor eren múltiples. Per una banda, es comprometia a comprar l’excedent d’energia elèctrica que produís, fet que va accelerar la construcció de la primera línia de molt alta tensió (MAT). Per altra banda, el residu provinent de la central, un forma de plutoni molt pur, era la matèria prima de l'armament nuclear francès.

Els darrers residus de la central no es van aprofitar per a finalitats militars, però tampoc no es van poder emmagatzemar a la península, ja que no hi havia les instal·lacions adequades. Per aquest motiu, l’Estat espanyol ja ha pagat més de 200 milions d’euros al francès per retenir aquests antics residus radioactius al seu territori durant anys.

L’actualitat del debat nuclear

L’accident de Fukushima, l’any 2011, va tornar a posar sobre la taula les incerteses d’un tipus de generació d’energia que té una forta oposició ciutadana per l’elevat risc que comporta. Segons Eloi Nolla “cada cop és més evident que s’ha d’avançar en la desnuclearització i la població n’està més conscienciada”. El cas de països com Alemanya –que desmantellarà la darrera central el 2022– o Dinamarca mostren que es pot mantenir la producció d’energia necessària sense aquesta tecnologia. De fet, l’energia provinent de centrals nuclears el 2013 ha suposat un 10,8% de la que s'ha consumit mundialment, molt lluny del màxim (18%) que va adquirir fa quinze anys. Els motius principals esgrimits per les detractores per denunciar la seva inviabilitat són en matèria de seguretat i econòmica, per l’esgotament imminent de les reserves d’urani. Tot i això, la Societat Nuclear Espanyola està aplicant la política d’allargar la vida a les centrals que ja existeixen fins als 40 o 60 anys d’activitat, tot i que la mitjana d’edat de les centrals que se cessen arreu del món és de 28 i mig.

-.-