L'economista Oleguer Presas constata el fracàs del model eòlic a partir del cas de la Fatarella

Gustau Moreno Pérez
La Marfanta 22/12/2014

 LA FATARELLA (Terra Alta).- "La implantació de l'energia eòlica a la Fatarella ha tingut una incidència econòmica molt desigual sobre els diferents agents implicats". Aquesta és la primera frase de les conclusions de l'estudi que l'economista Oleguer Presas ha fet sobre el procés d'implantació d'una central eòlica al municipi. Un punt de partida que li ha servit per analitzar la situació a nivell més global, i que conclou, entre altres, que més de la meitat de la potència eòlica a l'estat espanyol està en mans de tan sols cinc grups empresarials -amb els criteris de rendibilitat econòmica que això suposa-, o que les centrals eòliques a Catalunya estan concentrades a les demarcacions de Tarragona i Lleida.

El treball 'Energia eòlica i transformació del territori. Anàlisi del procés d'implantació d'una central eòlica a la Fatarella', sorgeix de la demanda feta per la Fundació el Solà del municipi al Seminari d'Economia Crítica Taifa. És a partir d'aquesta proposta que l'economista -i exfutbolista- Oleguer Presas, amb la guia i supervisió de Miren Etzezarreta, elabora l'estudi.

"Intento no fer una crítica a les energies renovables, que em semblen fonamentals i imprescindibles per aconseguir un canvi de model energètic -cap a la sobirania energètica-", ha assegurat Presas a l'Agència Catalana de Notícies (ACN), "però sí que faig la crítica que les energies renovables, per elles mateixes, no aconseguiran aquest canvi de model". I és que l'estudi aprofundeix en el fet que el desplegament de l'energia eòlica "només segueix criteris de rendibilitat econòmica", ha apuntat, "i no aconsegueix el desenvolupament del territori que havia promès".

En aquesta línia, l'economista ha alertat que hi ha una concentració territorial de centrals eòliques a les demarcacions de Tarragona i Lleida, mentre que a les comarques gironines o a l'àrea metropolitana de Barcelona no n'hi ha cap. "No pretenc entrar en una competència entre comarques", ha aclarit, "però aquesta concentració no es pot explicar només a partir dels rangs de vent", ha dit. A més, la situació dels parcs suposa una pèrdua del 15% de l'energia que produeixen, ha assenyalat, ja que cal transportar-la, transformar-la i distribuir-la perquè els territoris productors estan allunyats dels principals centres de consum i, per tant, "el model és ineficient".

L'energia eòlica als territoris rurals 

Les centrals eòliques "s'intenten promoure amb la idea que aconseguiran el desenvolupament d'un territori, i es pot demostrar que aquest model ha fracassat", ha sentenciat Presas. Així, ha detallat que no aconsegueixen revertir dinàmiques ni de despoblament ni d'atur, per exemple. Tot i això, ha volgut deixar clar que "els problemes que afecten aquests territoris són estructurals, molt més de fons, i és un error importantíssim pretendre que aquestes centrals siguin capaces de revertir aquests problemes".

L'estudi també analitza els beneficis econòmics que generen els parcs i com reverteixen en el territori. En el cas de la Fatarella, l'any 2012 només un 5,61% dels diners generats per la central -uns 300.000 euros- van revertir sobre el conjunt del territori. Una quantitat que "pot millorar el benestar de la població, però s'ha d'anar molt més enllà per parlar del desenvolupament del territori", ha manifestat l'economista.

Finalment, el treball dóna un consell als municipis que tenen centrals eòliques: reduir la seva dependència respecte les empreses energètiques que exploten aquestes instal·lacions. "La situació hauria estat molt diferent si s'haguessin afrontat aquestes iniciatives de manera comarcal o més global", ha assegurat Presas. D'aquesta manera, el territori hauria pogut decidir on instal·lar les centrals, com distribuir els ingressos que aporten o quines són les retribucions que s'han de rebre, "prioritzant els criteris socials enfront dels econòmics", ha finalitzat l'economista.  / Via ACN

Imatge La Voz Libre

-.-

10 anys del Jurament contra la MAT a Montferrer, Catalunya Nord.

El 12 d’agost de 2004, dos Consellers Generals i catorze alcaldes del Vallespir es van comprometre a oposar-se al projecte “innecessari i inhumà”, de la línia de molt alta tensió que desfiguraria per sempre diverses valls de la Catalunya Nord (Pirineus Orientals).

Aquest jurament es va plasmar en forma de placa de marbre al centre de Montferrer, on els sotasignats juraven el següent:

” Nosaltres sotasignats, batlles del Vallespir reunits a Montferrer, proclamem solemnement la nostra oposició absoluta al projecte anunciat , que consistiria a localitzar a casa nostra , les línies elèctriques a molt alta tensió, la instal·lació de les quals, és des de fa 20 anys, rebutjada pertot arreu dels altres departaments pirinencs i, en darrera instància també pels habitants de la plana del Rosselló, sostinguts pels del Vallespir.

Fem jurament públic de no acceptar, en aquest propòsit, cap negociació. I, per destacar-ne la transparència, ens prohibim des d’ara tota negociació individual i/o col·lectiva amb els representants de la Xarxa de Transport d’Electricitat (RTE) o els seus eventuals emissaris.

Els nostres conciutadans s’han manifestat de manera majoritària en contra,  arran de les notícies donades per RTE, aquest fet fa , que ens posem en guàrdia contra les conseqüències imprevisibles que la realització forçada d’aquest projecte podria tenir , si els promotors o quina sigui l’autoritat vol provar d’imposar-nos.”

Els alcaldes d’aquests municipis que han signat el jurament: Amélie les Bains, Arles sur Tech, Corsavy, Coustouges, La Bastide, Lamanère, Montbolo, Montferrer, Prats de Mollo, Saint Laurent de Cerdans, Saint Marsal, Serralongue, Taulis, Le Tech.

Montferrer el 12 d’agost de 2004.

Per celebrar-ho, el passat 2 d’agost va tenir lloc la celebració dels 10 anys del « Serment de Montferrer ». Va ser l’ocasió, de recordar els origens del moviment contra el projecte d’interconnexió elèctrica , encapçalat pel Sydeco i pel Col.lectiu Non à la THT a la Catalunya Nord.

Font: No a la MAT Girona

-.-

Un Bosque en Alta Tensión

Un Bosque en Alta Tensión

Poncharelo Films

Es quizá la ultima selva de la cuenca alta del río Cauca, uno de los pocos fragmentos de selva andina de Colombia y del mundo, un santuario de flora y fauna que alberga especies aun desconocidas por la ciencia, lugar fundamental para el Paisaje Cultural Cafetero, patrimonio de la humanidad, cuna del mono aullador, la pava caucana, la rana rubí, entre muchos otros animales en peligro de extinción, ha sido escenario de un esfuerzo de años por parte de la comunidad científica y los habitantes de la zona por convetirlo en un corredor biológico y un pulmón de vida para el Eje Cafetero. Este lugar hoy esta amenazado por la ignorancia, facilísimo, mediocridad, avaricia y los intereses particulares expresados en un proyecto innecesario que ha pasado por alto todo lo anterior y lo peor es que han ignorado la opinión de los ciudadanos, quienes en su gran mayoría están en contra de él.

-.-

Associen “per primer cop” el risc de tumor cerebral amb els camps magnètics. Diari Ara

Un grup de científics analitzen 4.000 tumors i la professió prèvia dels malalts en set països.

El Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) de Barcelona ha liderat un estudi internacional en què, per primer cop, s’ha observat una correlació positiva entre el risc de desenvolupar un tumor cerebral i el nivell d’exposició laboral a camps magnètics de freqüència extremadament baixa (ELF, segons les sigles en anglès).

L’article, publicat a la revista Cancer Epidemiology, Biomarkers and Prevention, va permetre a la investigadora principal del treball, Michelle Turner, guanyar un premi de l’American Brain Tumor Association el mes de juny, però el CREAL descarta que els resultats siguin definitius i demana més temps per analitzar la solidesa de la relació. “Sembla que hi ha una associació entre l’exposició als camps magnètics durant els últims cinc anys i el risc de tumor cerebral”, explica a l’ARA la cap del programa de radiacions del CREAL, Elisabeth Cardis, que, tot i que reconeix que l’estudi s’ha centrat en la radiació que es rep en el context laboral, descarta detallar quines són les professions més perilloses perquè l’estudi no ha entrat en aquest detall i no es tracta d’una comparativa entre professions. “No es tracta d’un estudi sobre feines i no s’han classificat. Hi ha una associació positiva i significativa des del punt de vista estadístic, però encara hi ha incertesa”, assegura Cardis taxativa.

Gairebé 4.000 casos

Els investigadors van analitzar més de 3.700 casos de tumors cerebrals i van utilitzar una matriu que relacionava ocupació professional i exposició per estimar els nivells de radiació acumulats en períodes d’un a quatre anys, de cinc a nou i de més de deu abans del diagnòstic de la malaltia. Per fer-ho es van utilitzar prop de 5.500 casos de control addicionals. “És l’estudi més gran que s’ha fet fins ara”, diu Cardis, després de trobar que la relació és especialment destacable pel risc de patir glioma -el tipus de tumor cerebral més freqüent en adults- fins a quatre anys abans que es detecti la malaltia, però no tant en el cas del meningioma. El treball ha analitzat dades d’Alemanya, Austràlia, el Canadà, França, Israel, Nova Zelanda i el Regne Unit com a part de l’estudi internacional INTEROCC, coordinat pel CREAL, que busca consolidar el coneixement sobre una realitat que fa anys que s’estudia i que encara no ha aportat dades concloents.

Les radiacions estudiades en aquest treball se centren en les que s’utilitzen per a la distribució d’electricitat i per a dispositius elèctrics, és a dir, les que produeix qualsevol electrodomèstic, per posar un exemple, i no les que tenen a veure específicament amb telecomunicacions com el wifi o els telèfons mòbils. De fet, Cardis recorda que, en general, el nivell d’exposició a aquest tipus de radiacions és molt baix, tot i que l’ésser humà estigui envoltat d’aparells elèctrics en el seu dia a dia, i l’estudi en cap cas ha entrat a valorar el nivell d’exposició domèstica.

Tumors creixents

El cert, però, és que els tumors cerebrals han repuntat a Catalunya. Analitzant els registres de mortalitat dels últims anys s’aprecia que el nombre de tumors d’encèfal ha crescut lleugerament. El 2012 van morir 485 persones per aquesta causa, gairebé un centenar més que una fa dècada. En aquest temps la taxa de morts per cada 100.000 persones també ha crescut (vegeu gràfic) fins a màxims històrics, tot i que en termes relatius continua sent molt baixa. La investigadora Cardis apunta que aquest lleuger augment es podria explicar per la millora de les eines diagnòstiques, i que la tendència és similar al conjunt de països desenvolupats durant les últimes dues dècades. El fet, però, és que mentre la mortalitat associada al càncer baixa per a la majoria dels tumors, en el cas dels tumors cerebrals no passa el mateix.

Font: No a la MAT Girona

-.-

Uralita, condemnada a indemnitzar un treballador per la mort de la seva dona en inhalar amiant durant anys

El treballador portava la roba de la feina a casa i la seva dona l'hi rentava, quan havia de ser l'empresa la que s'havia de fer càrrec de la neteja per la seva toxicitat

La inhalació d'amiant, present a teulades i canonades, és molt perjudicial per a la salut.

324.Cat 03/12/2014

Un jutjat de Barcelona ha condemnat l'empresa Uralita a indemnitzar amb més de 86.000 euros un extreballador de l'empresa per la mort de la seva dona. La sentència reconeix que la dona va morir d'una malaltia relacionada amb el contacte amb les fibres d'amiant en ocupar-se durant anys de rentar la roba de feina del seu marit.

L'home va treballar entre el 1963 i el 1992 a l'empresa Rocalla de Castelldefels, al Baix Llobregat, que posteriorment va ser absorbida per Uralita i s'ocupava de fabricar productes de fibrociment.

El Jutjat Social 14 de Barcelona ha imposat aquesta indemnització perquè el llavors treballador havia de portar la roba de la feina a casa davant de l'incompliment per part de Rocalla de l'obligació de fer-se càrrec de la neteja dels uniformes i no ho van fer. La seva dona, que li rentava la roba, va morir el novembre del 2011 a conseqüència d'un mesotelioma metastàtic provocat per la inhalació de les fibres d'amiant adherides a la roba de treball del seu marit entre el 1963 i el 1992.    

En un comunicat, el Col·lectiu Ronda, acusació en la causa, ha valorat que la sentència "reitera el criteri exhibit per nombrosos tribunals de tot l'estat" que mostren la falta de mesures de seguretat i higiene en instal·lacions on es manipulava l'amiant. La sentència encara no és ferma, Uralita la pot recórrer. 

D'altra banda, el Jutjat de Primera Instància 96 de Madrid té pendent resoldre la macrodemanda interposada per Col·lectiu Ronda en representació de 43 suposats afectats. Aquesta demanda pretén que Uralita sigui condemnada a abonar una indemnització per danys i perjudicis.

-.-

Jornada de coordinació Estatal contra Línies d’Alta Tensió i Instal·lacions Transformadores

Font: No a la Mat Girona

El proper  divendres 12 de desembre, a les 19:30 hores, ens reunirem en Pont de Montanyana per establir la nostra estratègia d’oposició a la proposta de Red Eléctrica de España de reeditar l’Aragón-Cazaril sota la nova denominació Montsó-Cazaril. A aquesta proposta, com sabeu, s’uneixen també altres dos projectes més d’interconnexió elèctrica amb França, que aquesta empresa denomina Navarra / Euskadi-Bordeus i Sabiñánigo-Marsillon. Un absolut desastre en termes mediambientals i de salut pública per al conjunt del Pirineus .

En la citada reunió de Pont de Montanyana, volem convocar ja, per descomptat, accions de protesta, però ens agradaria també i de manera especial començar a coordinar-nos amb el conjunt d’afectats pels citats projectes d’interconnexions elèctriques amb França, així com amb qualsevol altra plataforma d’afectats per projectes d’aquest tipus (línies elèctriques de 400 kV., conegudes com a autopistes elèctriques, línies de Molt Alta Tensió —MAT— o, a França, de Très Haute Tension —THT—). Creiem, sincerament, que, a causa de la conjuntura en la qual ens trobem (especialment pel suport de la UE a les citades interconnexions) el camí que hem de seguir és el de la unió, tant amb els afectats en territori espanyol/català, com amb els afectats a França.

Per això, aprofitant la sol·licitud que vam rebre dels nostres companys d’Ecologistas en Acción d’elaborar un text que serveixi de base a una resolució en contra de les interconnexions elèctriques amb França al seu Congrés Confederal (que tindrà lloc en Estella / Lizarra), hem volgut aprofitar aquest perquè, igualment, serveixi de base per consensuar un manifest entorn del que puguem crear una Coordinadora Estatal contra Línies d’Alta Tensió i Instal·lacions Transformadores, que permeti i afavoreixi la citada unió i coordinació d’esforços en defensa dels nostres respectius territoris. Recuperem així una vella idea que ja va cobrar forma en anteriors etapes de la nostra lluita contra els continus intents de Red Eléctrica de España de construir l’Aragón-Cazaril i el seu branc Graus-Isona (o Graus-Sallente) (vegeu:https://sites.google.com/site/documentacionkirke1/home/manifiestos), però que no ha tingut la necessària continuïtat.

Ahir, els nostres companys d’Ecologistas en Acción en La Ribargorça, van publicar en el seu blog tots dos textos (vegin-se: http://ribagorzaenaccion.blogspot.com.es/2014/11/manifiesto.html ihttp://ribagorzaenaccion.blogspot.com.es/2014/11/contexto-actual.html) i avui ho fem nosaltres, advertint que, òbviament, es tracta d’una proposta, que hauríem d’anar tancant en aquests dies perquè el divendres 12 de desembre pugui ja cobrar forma definitiva.

Per a això, podeu descarregar el text, amb la proposta de manifest i una descripció del context en el qual ens trobem actualment, del següent enllaç:
https://drive.google.com/file/d/0B5ID6gGygl3Telhqel9raVZISmc/view?usp=sharing

Per la nostra banda, en aquests dies ho remetrem també a altres plataformes i persones amb les quals anem contactant per aconseguir la coordinació a la qual abans ens referíem.

Igualment, seria desitjable també que, en el temps que intervé fins a la nostra reunió del 12 de desembre en Pont de Montanyana, anem elaborant proposades d’accions, que podem discutir i concretar en el nostre fòrum (https://groups.google.com/forum/#!forum/noalamatmonzonisona) per aconseguir ser més operatius en la nostra propera trobada.

Enllaç Plataforma unitària contra l’autopista elèctrica Aragó-Cazaril

-.-

El grup químic Ercros prepara el tancament de dues plantes a Flix i Palos de la Frontera

Ambas producen cloro y deben adaptar su tecnología antes de 2018 por exigencia de la UE, al igual que Vilaseca I, también en Tarragona, con 100 empleados y cuyo futuro depende de la multinacional alemana Bayer.

En el caso de Flix y Palos, que emplean a unas 130 personas, la empresa "no contempla invertir", reconoce su director Financiero al ICO, uno de sus principales acreedores.

Un factor "muy relevante" es el recorte de las ayudas del Gobierno a la industria a cambio de cortes de luz, como señala el directivo en un email que ha llegado al buzón de filtrala.org 

Zona industrial de Flix (Tarragona)

Antonio M. Vélez 
El Diario.es 01/12/2014

La empresa química Ercros prepara el cierre de sus fábricas de cloro de Flix (Tarragona) y Palos de la Frontera (Huelva), que en conjunto emplean a unas 130 personas, y analiza la viabilidad de la de Vilaseca I (también en Tarragona), de cuyo negocio de producción de cloro dependen más de cien empleos directos. La clave está en las millonarias inversiones que necesita hacer la empresa para adaptar esas plantas, que actualmente utilizan electrolizadores de mercurio, un metal pesado, a las exigencias medioambientales de la UE a finales de 2017 y que, en buena medida, no está dispuesta a realizar. A ello se suma el impacto de la reforma energética del Gobierno de Mariano Rajoy.

Así se desprende de un correo electrónico remitido en marzo por el director general económico-financiero de Ercros, Pedro Rodríguez, a un directivo del Instituto de Crédito Oficial (ICO), uno de los principales acreedores de la empresa, en respuesta a "un par de dudas" sobre los resultados de una auditoría interna a la que ha tenido acceso diario.es, junto con el citado email, a través del buzón Filtrala, que comparte con los medios La Marea, Diagonal y Mongolia.

En ese correo, fechado el 4 de marzo, Rodríguez explica a Francisco Presencio, del Área de Financiación Corporativa y Reestructuraciones del ICO, que en el caso del negocio de cloro en Flix, que actualmente supone unos 80 empleos directos, Ercros contempla "el cierre de la actividad. De hecho en el ERE de 2013 se intentó acometer el cierre completo de la instalación, pero ante la oposición de los sindicatos y de la Generalitat finalmente se optó por mantener una pequeña electrolisis (similar a la de Palos) que deberá finalmente cerrar en 2017".

La inversión que requeriría la planta para adaptarse a las normas de la UE es de unos 15 millones de euros, que Ercros sólo abordaría con ayudas públicas: "No se descarta una posible financiación por parte de la Generalitat para el cambio de tecnología", dice Rodríguez.

Respecto a Palos de la Frontera, ubicada en el polo químico de Huelva (fue una de las primeras fábricas en instalarse allí) y con unos 50 empleados, Rodríguez explica que "es una planta pequeña que Ercros prevé cerrar o, si es posible, vender con anterioridad a dicha fecha. Actualmente Ercros no contempla invertir para cambiar su tecnología". La inversión en este caso sería de unos 13 millones de euros.

Fuentes próximas a Ercros explican que la situación actual de ambas plantas no ha cambiado desde entonces y que se buscan soluciones para ellas "con el mínimo impacto en empleo". Hay casi tres años y medio por delante y es un plazo "muy largo", añaden. El cierre es "el peor escenario".

En sus últimas cuentas anuales, la empresa ya explicaba que "está estudiando la viabilidad de afrontar el cambio de tecnología" en Flix, Palos y el resto de Vilaseca I, "valorando el coste de la inversión requerida y las incertidumbres que pesan sobre estas instalaciones, y que son determinantes para su competitividad a corto plazo".

El ICO se interesó por la situación de esas plantas en el marco del proceso de refinanciación de deuda que Ercros cerró el pasado 31 de octubre, cuando logró de Banco Popular, BBVA, Catalunya Banc, Santander, HSBC Bank, de Sabadell, Caixabank y Crédit Agricole líneas de financiación de circulante por importe de 102,15 millones de euros, mediante la renovación de una línea de crédito de la que ya disponía desde 2011 y que venció en septiembre. Por su parte, el ICO le renovó un préstamo de 10 millones por un plazo de cinco años amortizable anualmente.

Las mismas fuentes recuerdan que el ERE de Palos, hace ya cuatro años, "ya acordaba el cierre completo" de la planta, pero finalmente la empresa buscó una alternativa para que siguiera abierta. Hay "conversaciones de la mano de la Junta" de Andalucía para vender al mejor postor la planta y la salina de 1.200 hectáreas que la acompaña, ubicada en las marismas de la margen derecha del río Odiel, y que proporciona la materia prima (sal común) a la planta de electrólisis.

En cuanto a Flix, con más de un siglo de historia (es la más antigua de Ercros), el cierre sólo afectaría a la actividad de producción de cloro (hay otros 50 empleados en la fábrica de fosfato bicálcico, utilizado para alimentación animal). En este caso la opción es captar empresas que puedan instalarse en el recinto, que tiene unos 300.000 metros cuadrados de superficie.

¿Descontaminación a medias?

Algunas fuentes temen que, con el previsible cierre, Ercros se olvide de las tareas de descontaminación del pantano y los suelos de Flix, algo que niegan fuentes próximas a la empresa. Aseguran que se está procediendo a la limpieza del pantano (el 60% ya está completado) y de los suelos (el mes pasado se puso en marcha una nueva planta de descontaminación). En caso de un cese de actividad, se haría exactamente igual que con otros terrenos vendidos en el pasado. "No es una complicación adicional", señalan.

También pesa la incertidumbre sobre la planta de Villaseca I (Tarragona), con más de 100 empleados y tres cuartas partes de su producción de cloro sin adaptar a la normativa europea (la única del grupo que lo ha hecho en su totalidad es la de Sabiñánigo, Huesca). "La conversión de esta instalación a una tecnología de electrolizadores libres de mercurio está condicionada al compromiso de cloro de Bayer para los años siguientes a 2017 que se está negociando en la actualidad", explica el director financiero de la empresa en su correo.

Villaseca tiene dos grandes consumidores, más o menos el 50% de la producción cada uno: la propia Ercros y la empresa alemana, con la que ha firmado recientemente un contrato de suministro hasta 2018. Bayer "todavía no ha tomado ninguna decisión" más allá de esa fecha, aseguran fuentes próximas a Ercros. El coste de la conversión de esta planta sería de entre 60 y 70 millones.

Pérdidas de 311 millones

Estas fábricas producen cloro, sosa e hidrógeno a partir de sal. El resultado es hipoclorito, que se utiliza para producir lejía o PVC. Sobre ellas pesa una incertidumbre añadida: el incremento de la factura eléctrica, que supone entre el 30% y el 40% de sus costes de producción, como consecuencia del nuevo sistema de interrumpibilidad (subvenciones de la luz a cambio de la posibilidad de sufrir cortes) que puso en marcha el mes pasado el Ministerio de Industria.

"Aún no se sabe qué precio fijará el nuevo sistema para remunerar esta rentabilidad, pero se prevé que sea a un nivel parecido al actual dado que tiene un impacto muy relevante en la competitividad de toda la industria electrointensiva", dice Rodríguez en su email. El problema es que el sistema de subastas a la baja ideado por José Manuel Soria está propiciando un recorte drástico de las ayudas. En sus cuentas de 2013, el grupo ya incluyó la reforma energética como uno de los principales riesgos para su actividad.

El negocio del cloro supone en torno al 65% de la actividad de Ercros, una empresa centenaria que cotiza en bolsa (ningún accionista supera el 3%) y cuyo valor bursátil no llega a los 50 millones de euros. Desde 2007 (su último ejercicio en beneficios fue 2006), Ercros ha perdido más de 311 millones de euros y ha visto reducirse su facturación un 26%. Muy expuesta a España (el mercado local supone el 53% de sus ventas, 332 millones anuales), la crisis, que ha reducido al mínimo los márgenes del sector químico, ha propiciado que su plantilla pase de los 1.819 empleados de 2009 a los cerca de 1.500 actuales. Su principal competidor en España es la belga Solvay.

Información relacionada:

03/11/2014 Només un 11,5% dels llots tòxics extrets fins ara del pantà de Flix han requerit tractament de descontaminació

El vertido "inaceptable para la salud" de una empresa química en Tarragona no desaparecerá hasta 2022 

-.-

Intervenció de la PDE en la sessió de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, 2 desembre 2014

Font: Plataforma en Defensa de l'Ebre

[en castellà] 

En primer lugar, muchas gracias por darnos la oportunidad de defender una vez más, un espacio tan singular, deinmensa riqueza ambiental y a la vez tan frágil como es el Delta de l’Ebre.

Venimos en nombre de los ciudadanos de les Terres de l’Ebre. Somos un movimiento ciudadanos transversal con más de 40 años de trayectoria. Aquí nos dimos a conocer en el 2000 con el Plan Hidrológico Nacional y el trasvase del Ebro.

Venimos a denunciar el ncumplimiento del derecho comunitario en la elaboración del Plan del Ebro, tal como hemos explicado en nuestra petición.

En la última década hemos hecho un esfuerzo enorme  como voluntarios, para poder participar en todos los debates y foros posibles, con el objetivo de incidir proactivamente y convencer de lo importante que es la correcta aplicación de la Directiva Marco del Agua en el Plan Hidrológico del Ebro para el futuro del delta del Ebro.

El objetivo principal debería haber sido el no deterioro  y el buen estado ecológico. Sin embargo sigue siendo el mismo plan de obras hidráulicas y compromisos políticos de décadas anteriores.

Sigue alentando la expansión del regadío y  usura por la apropiacion de los derechos deagua.

· 450.000hc nuevas de regadio que se suman a las 965.000 existentes Son unas demandas agrarias del 75% del agua existente.

· 35 nuevos embalses y expectativas sobre 44 mas,

· Caudales ambientales insuficientes para todo el Ebro y afluentes

Es un plan totalmente MAQUILLADO.

El plan PRESUME de tener el 75% de las masas de agua en buen estado, frente a ríos europeos que no llegan ni al 50%.

Sin embargo es un  análisis totalmente incompleto y DEFICIENTE!!

· Sólo se han estudiado 386 masas delas 821 existentes.

·  La Determinación es incompleta.

-  Han utilizado  losindicadores más sencillos.

-  Han ignorado los mas complejos y determinantes como los peces, régimen hidrológico,

-  Para la administracion del agua de España, segun este plan, en el Ebro no hay  peces ni bosques de ribera. El rio es un simple canal sin alma

· El Delta del Ebro es el espacio de mayor valor ambiental de toda la cuenca. Pero,a pesar de tener incontables estudios ambientales, no han evaluado ni fijado objetivos ambientales tal com marca la DMA.

·  Tampoco lo estan para ninguno de los espacions protegidos de todo el río Ebro.

Denunciamos que está incompleta caracterización no es casual. Va ligada a la ambición desmesurada por el control de los derechos del agua.

El próximo Plan Hidrológico Nacional sera el desencadenante de la venta de agua entre usuarios de diferentes cuencas - la nueva VERSIÓN DEL TRASVASE DEL EBRO.

El razonamiento es muy sencillo. Si los puntos claves no estan evaluados, nunca podremos demostrar que ha habido un deterio.

Los caudales ambientales son piezas claves para el no deterioro y el buen estado,especialmente en los rios mediterráneos.

No ha habido debate técnico ni participacion. Los  caudales ambientales son los sobrantes una vezse han repartido el agua río arriba. 

En  el tramo final del Ebro  se ha reducido en un 5% en el último aforo existente, (Nº 27 a Tortosa)

Para esconder esta reducción, se han inventado un punto de aforo inexistente, 30 km mas abajo del punto de referencia de Tortosa. En ese punto IMAGINARIO han asignado un caudal ligeramente superior para justificar ante la opinion pública y la sinstancias europeas una ligera mejora para el Delta.

Otro clave para el Delta es la aportacion de sedimentos. Todos los deltas del mundo existen por los sedimentos aportados por el rio.  El Plan ignora de manera premeditada los efectos de los embalses en la aportacion de sedimentos.

No sólo no se tienen en cuenta la falta de sedimentos, sino que  SE niega la existencia de un fenomeno natural propio de todos los deltas como es la subsidencia/hundimiento. Si no hay problema, no es necesario conocer las causas, ni plantear soluciones. Así de sencillo!

En definitiva, el mismo Plan de siempre de satisfacer las demandas con una buena dosis de maquillaje para aparentar cumplir con la DMA y pasar el examen europeo.

Y quien paga esta satisfacción de las demandas estimada en 14.000 M€ según el Plan?

En las pocas infraestructuras donde se plantea recuperación de costes, no será superior al 5% del coste total, pagada 25 años después de la inversión.

Realmente quien pagamos estas infraestructuras, somos todos los ciudadanos de nuestros impuestos, de fondos públicos estatales o  de fondos europeos.

Esta es la situación que venimos a denunciar, tanto en este Parlamento como ante la Comision Europea, donde hace unos dias hemos presentado una DENUNCIA.

Somos ciudadanas normales y corrientes. Tenemos otras vidas, otros trabajos que nada tienen quever con lo que defendemos. Pero nos sentimos responsables del enorme patrimonio ambiental del lugar donde vivimos, el Delta del Ebro. Un patrimonio que no es nuestro, es de todos!!

Acudimos con total humildad a estas instituciones para que nos amparen y velen por nuestro futuro y el del Delta. No les pedimos nada extraordinario, solamente que hagan cumplir las normas de estas instituciones.

Esta en juego la vigencia y credibilidad de lasDirectivas europeas aplicadas en un caso concret, el Ebro

Nuestro objetivo no es una denuncia economica hacia el Reino de España. No!!

Esto sólo perjudicaria a los ciudadanos del estado español en una época de mucha penúria económica.

Les pedimos que impidan que el estado español continue malgastando el dinero de nuestros impuestos en obras faraónicas innecesarias y injustificables; obras que generaran un problema ambiental en el Delta del Ebro y en otros espacios protegidos.

No queremos mas hormigon mal gastado en embalses que se caen o no tiene  agua para llenarse, o en canales sinregantes.

Necesitamos su ayuda. Necesitamos que hagan todo lo posible para pedir al estado español que cumpla sus OBLIGACIONES  con UE.

No se dejen confundir con buenas palabras de solucionar este desastre ambientals en la nueva revisión del Plan en 2015. Sólo pretenden ganar tiempo.

Afirmamos rotundamente que el nuevo PLAN DEL EBRO DEL 2015 será el mismo que el que hay encima de la mesa en  estos momentos.

 Les pedimos que no sean complices de un Plan donde se planifica el deterioro y desaparición del Delta del Ebro bajo el amparo de la Directiva Marco del Agua.

Les invitamos a venir a conocer el Delta del Ebro, para conocer de primera mano lo que les estamos contando.

Muchas gracias por la oportunidad que nos han brindado de defender el Delta de l’Ebre.

Bruselas 2de diciembre 2014

Plataforma en Defensa de l’Ebre 

-.-

Jordi Marsal: 'Del Castor no interessa que se'n parli perquè les implicacions abasten destacats prohoms de l’oligarquia estatal i també catalana'

Parlem amb l'autor de 'Castor:la bombolla sísmica' sobre els escàndols que amaga aquest gran projecte gasista

Font: Racó Català

El 2013, una onada de moviments sísmics va sacsejar les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat. Van sonar totes les alarmes i el projecte Castor es va catapultar a les portades dels mitjans. I tot per un magatzem submarí de gas instal·lat vint-i-dos quilòmetres mar endins, davant de Vinaròs i Alcanar, gestat amb 'estiuenca nocturnitat' i sense els informes sísmics exigibles, al costat mateix d’una falla de dimensions considerables. Les advertències insistents van ser obviades i els promotors van tirar pel dret, ocultant el fracàs de les proves d’injecció. El projecte es va aturar però no només no s'han depurat responsabilitat sinó que l’entramat d’empreses que hi ha darrera —l’ACS de Florentino Pérez al capdavant— acaben de cobrar una sucosa indemnització de 1.350 milions d'euros per part del govern espanyol, factura que pagaran els contribuents els propers 30 anys.

El periodista ebrenc Jordi Marsal és l'autor de Castor: la bombolla sísmica, el llibre que han publicat el Grup de Periodistes Ramon Barnils i Edicions Saldonar i que posa llum a tots els detalls del projecte gasista que s'han intentat amagar. Parlem amb ell sobre les últimes notícies de Castor i sobre l'incert futur que es dibuixa.

1- Per què s'han pagat tan ràpid els 1.350 milions d'euros a Esgal UGS?

Podríem dir que forma part d’un altre capítol del compendi de despropòsits desplegats pel govern espanyol per intentar tancar en fals el nyap del projecte Castor. Des d’un punt de vista social, el missatge que Madrid envia a la ciutadania és demolidor: en un escenari de constant desmembrament a destralades del pírric estat del benestar, de la inhumana voracitat de la plutocràcia financera i corporativa que realment ens governa, serveixen en safata de plata a l’oligarquia estatal una compensació multimilionària per un projecte que ja resultava inviable des de bon principi i en el qual es van concatenar negligències, omissions administratives i arbitrarietats político-econòmiques a dojo.

Quan Escal UGS, la promotora del Castor –propietat en dos terceres parts de l’ACS de Florentino Pérez-, va decidir renunciar a la concessió el juliol, ho va fer amb la seguretat que s’embutxacaria ràpidament la indemnització. Així ho van veure el mateix Banc Europeu d’Inversions (BEI) i les mateixes agències de qualificació creditícia. De fet, quan al 2013 es va signar l’acord de finançament de 1.400 milions d’euros amb l’emissió de bons del BEI, existia una condició clau: si el magatzem no obtenia els permisos del govern espanyol i no es posava en marxa, aquest 30 de novembre de 2014 Escal havia de començar a retornar als inversors tot el préstec. El primer Project Bond que atorga el BEI acaba convertit en un fiasco absolut i, novament, el govern de Madrid prioritza salvaguardar la seva imatge davant la Unió Europea i els inversors privats, abans que defensar els interessos generals.

2- L'empresa de Florentino Pérez ja va cobrar 110 milions d'euros el 2012 de les retribucions que cada any el govern espanyol paga pel sistema gasista de l'any posterior. La indemnització neta abonada, doncs, ja supera el 1.640 milions d'euros. És una quantitat definitiva, o podria ampliar-se?

Efectivament, el govern espanyol va autoritzar el pagament de 110 milions d’euros a Escal UGS en concepte de retribució provisional pel Castor i, al 2012, va tancar momentàniament l’aixeta. De fet, els 1.350 milions d’euros famosos que aprova el consell de ministres el 3 d’octubre surten de restar aquesta xifra dels 1.460 milions que el Ministeri Indústria li reconeix en concepte de retorn de la inversió. Tot emana del famós decret de concessió del maig del 2008, aprovat pel govern del PSOE: fes el que fes l’empresa, recuperaria la inversió. Si les instal·lacions es trobaven operatives, rebria el valor net dels diners destinats. Si es produïa negligència o dol per part de l’empresa, només el valor residual –que descompta les amortitzacions-.  Atès que no s’ha començat a amortitzar, totes dues xifres coincideixen. Finalment, sense haver-se posat en marxa, predestinada a no fer-ho mai, i després d’haver atemorit milers de persones, Florentino Pérez rep íntegrament aquesta milionada. Però és que la broma encara ens resultarà molt més pesada. L’OCU i l’Observatori del Deute en la Globalització calculen que la xifra, afegint els interessos d’una operació financera a 30 anys –on, recordem, tornaran a treure tallada també tres bancs estatals, algun del qual ha estat objecte d’un dolorós rescat, i que han acompanyat tradicionalment les aventures empresarials de l’empresari madrileny: Caixabank, Banc de Santander i Bankia-, es pot acabar disparant fins els 4.700 milions d’euros. Aquí caldria sumar-hi els 162 milions d’euros que Enagás va pagar pel gas, matalàs que en el moment d’injectar-se va causar els terratrèmols, el cost de mantenir-la oberta però aturada des de fa un any, els 100 milions d’euros que pot costar el manteniment de la “hibernació” o els 300 milions d’un més que previsible desmantellament. La factura econòmica que haurem de pagar per tot plegat és desorbitadament grotesca, indecent, per un projecte que l’any 2005 havia de costar poc més de 500 milions d’euros i que, segons l'empresa i el govern socialista, resultava més barat que instal·lar catorze dipòsits de gas liquat amb la mateixa capacitat i una regasificadora: al voltant de 1.650 milions.

3- El Govern català ja ha dit que recorrerà el pagament. Servirà d'alguna cosa?

No només el Govern català. El Síndic de Greuges i la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, juntament amb altres entitats, es mouen a Madrid per aconseguir el suport de 50 diputats o senadors per presentar recurs d’inconstitucionalitat. Fins i tot el PSOE, que des del govern espanyol va impulsar el projecte i el va blindar econòmicament (va aprovar la famosa concessió que garantia el retorn de la inversió malgrat existís dol o negligència, un atac en tota regla als interessos generals i un espoli sense precedents de les arques públiques) ha dit que també hi recorrerà, portant la hipocresia política més enllà dels límits del paroxisme. Si tenim en compte el grau d’arbitrarietat i politització que campa pel Constitucional, sembla difícil preveure una marxa enrere forçada. Cal recordar també que, des de fa un any, la Fiscalia de Castelló investiga el cas i, teòricament, està a punt de presentar el seu informe i decidir si demana que s’obrin diligències judicials. De moment, però, sense notícies. No hi ha pressa en aquest cas, vaja. Malgrat tot, crec que és absolutament necessari esgotar totes les vies legals, tant a l’Estat espanyol com a la Unió Europea perquè es tracta d’una decisió totalment arbitrària, injustificada  i fora de lloc, que atempta no només contra les nostres butxaques sinó que posa de manifest la perversió inherent en l’ordre polític i econòmic establert. Tot plegat és un exponent, un paradigma gravíssim del càncer terminal del capitalisme i la seva perversa i gairebé indestructible aliança amb unes institucions que es fan dir democràtiques.

4- Què passarà amb Castor a partir d'ara?

Malgrat l’eufemística ”hibernació” i l’aparent indecisió del govern espanyol a l’hora de pronunciar-se sobre el seu futur a mig termini, sembla força evident que l’únic camí possible per a les instal·lacions del projecte Castor és el seu desmantellament, la restitució de l’entorn al seu estat anterior i, molt important, la compensació a les persones i entitats del territori que han hagut de patir no només els terratrèmols sinó tots els excessos i barrabassades quan se’ls va imposar un projecte del tot inviable per la via administrativa i també judicial. Si bé és cert que Florentino Pérez ha colonitzat el consell d’administració d’Enagás amb personatges del PP assidus a la llotja del Bernabéu, mantenir aturat aquest monstre al mig del mar té un cost econòmic i també els seus riscos. És evident que el Castor, com molts altres projectes impossibles que ha parit aquest Estat espanyol, acabarà convertit en un munt de ferralla inútil. No és una història nova, ni molt menys: la central nuclear de Lemóniz, a Euskadi, que després de construir-se no va entrar mai en funcionament i encara la paguem al rebut de la llum. Exemples, actualment, en tenim un bon grapat: hem vist autopistes sense cotxes, trens d’alta velocitat sense passatgers i aeroports sense avions. I aquí ve el quid de la qüestió: el gran negoci era posar en marxa un magatzem submarí de gas sense criteris tècnics i econòmics que avalessin el projecte o bé els beneficis darrere de la faraònica construcció, en la qual van ser subcontractades nombroses empreses del conglomerat ACS? Crec que tot plegat resulta força revelador.

5- Creus que s'assumiran responsabilitats? Qui les hauria d'assumir?

Aquesta és, en la meva opinió, una de les qüestions essencials. Tots els governs espanyols des de mitjans dels anys 90 sense excepció, començant per la l’època d’Aznar, passant pels executius de Zapataro i els més recents de Rajoy han actuat de forma absolutament irresponsable al respecte. Resulta lamentable veure ara com aquests dos grans partits espanyols es tiren els plats pel cap a compte del Castor. És cert que l’empresa va actuar de forma totalment irresponsable: desoint les advertències científiques, operant sense tenir en compte aspectes tècnics bàsics i fent gala d’una incapacitat total ja no només a l’hora de posar-lo en marxa, sinó també en el moment d’avaluar els riscos d'una infraestructura d’aquesta envergadura. Van optar pel negoci fabulós que garantia el blindatge des de l’Estat amb recursos de tots. Malgrat això, crec que, en aquest cas, la principal responsabilitat del nyap és, sens dubte, dels successius governs espanyols del PP i del PSOE. Va ser l’ínclit Rodrigo Rato qui va impulsar el Castor com a infraestructura estratègica del sistema gasista en un moment econòmic de bogeria especulativa a cavall de la bombolla immobiliària. Els socialistes, amb José Montilla i Joan Clos com a ministres d’Indústria, van endegar de forma definitiva el projecte i li van posar totes les facilitats del món: fins al punt que van garantir el retorn de la inversió passés els que passés, l’any 2008, un any i mig abans que s’acabés aprovant l’estudi d’impacte ambiental que havia de certificar, sobre el paper, la seva viabilitat. Ningú va controlar realment què feia l’empresa ni si Escal UGS i ACS eren prou competents per planificar i executar el projecte. Malgrat superar 42 permisos i tràmits: ningú va demanar-los un estudi de risc sísmic –que els experts recomanen totalment però que, en aquell moment, la legislació espanyola no exigia-. L’executiu de Rajoy ha clavat l’últim clau al taüt: permetent la posada en marxa, la matussera injecció de gas al subsòl –es va multiplicar sobtadament el cabal de gas en contra del que aconsellen els protocols de seguretat habituals a la indústria- que va provocar més de 1.000 terratrèmols. Fins i tot va permetre que Enagás financés aquest gas i va canviar les regles del joc ampliant el termini perquè Florentino Pérez podés retornar la concessió, amb la garantia de recuperar la inversió, dels cinc anys inicials a 25. I així hem arribat al final de la crònica d’una mort anunciada: l’empresa se’n desentén i passa per caixa. Un desenllaç, lamentablement, cantat, però que no oculta un aspecte molt preocupant: més enllà de la ignominiosa indemnització, el decret del  govern de Rajoy sembla concebut com un intent de dissipar, d’esvair les responsabilitats existents, per part de l’administració i per part de l’empresa concessionària, tancant en fals aquest catastròfic episodi, justificant la injustificable socialització d’un deute privat generat a partir d’un nyap descomunal. Diu que continuen esperant informes dels Estats Units però continuen aplicant una peculiar “omertà” entre els tècnics i científics que han participat en el projecte. L’apagada informativa és total i absoluta, els experts independents no poden accedir a les dades: la transparència mínimament exigible a un govern que es vol anomenar democràtic és del tot inexistent. Potser el problema és que si, finalment, decideixen exigir les responsabilitats que té l’empresa en tot l’afer –el Tribunal Suprem va reconèixer la indemnització però no tancava la porta a retre comptes- aquesta podria acabar girant la truita i posar en evidència el pèssim paper de l’Estat i els 42 permisos que no van servir de res.

6- Segons el teu criteri, quines són les tres errades principals que van fer fallar el projecte?

En primer lloc, aquest era el perfecte exemple d’un projecte que mai havia hagut de plantejar-se, més enllà de la teòrica justificació per les suposades mancances del sistema gasista estatal a l’hora de disposar de reserves suficients d’hidrocarburs. La patacada brutal de la crisi ha acabat ridiculitzant i destrossant absolutament aquestes previsions i, per tant, allò que era tant necessari per garantir l’abastament de la indústria i de les centrals tèrmiques de cicle combinat que havien d’exercir de suport del parc d’energies renovables –una paradoxa més del model energètic insostenible que estem patint-. Però, potser el més important de tot plegat, és que la idea d’aprofitar el jaciment petrolífer d'Amposta que havia explotat Shell fins a finals dels anys 80 era una idea, des del punt de vista tècnic i de la seguretat, que no se sostenia. L’empresa sabia que la multinacional holandesa va intentar injectar gas per extreure el petroli que quedava a l’estructura geològica sense èxit. També que Repsol, a pocs quilòmetres del Castor, a la plataforma Casablanca –el jaciment, en termes geològics, més similar al d’Amposta-, va posar en marxa un projecte, curiosament anomenat també Castor (Capture and Storage) per entaforar al subsòl els gasos del seu complex industrial de Tarragona i que va acabar descartant. En diverses compareixences públiques, els responsables d’Escal UGS han demostrat tenir un coneixement molt limitat de la geologia del jaciment. Ho posa de manifest al llibre el geòleg i professor de la UB Josep Giner: molt probablement, tal i com ja va calcular Shell als ja anys 70, el karst on van començar a injectar el gas no tenia, ni molt menys, la porositat que ells havien previst. Però l’empresa, com va plasmar en diversos documents oficials del projecte i al mateix estudi d’impacte ambiental, veia al subsòl una gran cavitat oberta, on el gas, l’aigua i el petroli que hi quedaven circularien sense impediments, sense transferir tensions a les roques i a les falles pròximes. Aquest podria ser l’origen dels problemes: el dia 5 de setembre de 2013 l’empresa de Florentino Pérez va multiplicar el cabal de la injecció de gas sobtadament en prop d’un 150%. El magatzem era viable en la mesura que es podia emplenar i buidar àgilment. El Ministeri d’Indústria, que alguna cosa devia olorar, els havia imposat efectuar una prova de càrrega amb la qual van posar la injecció al màxim cabal previst. I a partir d’aquell dia no només van començar els terratrèmols sinó que els increments més grans de cabal es corresponen, dins de la mateixa seqüència temporal però diferida –setmanes després-, amb els terratrèmols de major intensitat. El pitjor de tot és que, amb posterioritat als terratrèmols, els científics de l’Institut Geològic i Miner van acabar descobrint una falla just al mig del magatzem a partir dels sondejos encarregats per la mateixa empresa, que en cap moment la va veure. I malgrat els advertiments de l’Observatori de l’Ebre en el tràmit d’impacte ambiental i de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ningú, absolutament ningú, va moure un dit per garantir una correcta gestió dels riscos, tant sísmics, ambientals com econòmics.

7- Castor: la bombolla sísmica investiga els orígens del projecte i posa noms i cognoms als implicats. El llibre destaca que ja des del principi Castor té moltes irregularitats, tant polítiques com econòmiques. Per què creus que el tema va ser silenciat?

Va ser silenciat i ho continua sent. Tant el Ministeri d’Indústria, com l’empresa, els principals actors de l’auca, continuen sense badar boca. Em van tancar la porta a mi i ho fan amb molts companys. No interessa que se’n parli massa perquè les implicacions, tant polítiques com corporatives, abasten destacats prohoms de l’oligarquia estatal i també catalana (siguin Montilla, Clos o el conseller d’ACS Miquel Roca). Era el negoci perfecte: Florentino, el grans aconseguidor de la llotja del Bernabéu –un “ésser superior” segons el van batejar anys enrere- preveia embutxacar-se 4.900 milions en 25 anys i els responsables governamentals continuaven, malgrat la tossuda realitat, venent la burra que inflar la bombolla especulativa  fins a l’infinit requeriria aquest tipus de projectes faraònics. I, com sempre, pagant tots posa vi... Però l’esclafit ha estat escandalós i ara ningú en vol ser responsable, malgrat les aclaparadores  i incontestables evidències. L’exministre d’Indústria que va signar la concessió, Miguel Sebastián, com ja em va dir al seu moment, ha posat en marxa el ventilador cap enrere: ell diu que no en sabia res del blindatge de la concessió, de la garantia del retorn de la inversió a Florentino Pérez, que li havia arribat tot fet just quan va agafar la cartera. El també exministre d’Indústria i expresident de la Generalitat, José Montilla, ha respost de forma irada en contra del seu company de partit. Ell, que va ocupar el càrrec prèviament, tampoc diu saber-ne res. Un mal acudit, tot plegat. Sempre he dit que, si alguna virtut van tenir els terratrèmols, va ser posar el focus sobre un disbarat que s’havia cuinat amb tot tipus d’estratagemes destinades a la compra de voluntats des del punt de vista social i polític. En algun moment, fins i tot, els dirigents del Govern tripartit baixaven a les Terres de l’Ebre a vendre les bondats del Castor i a alliçonar els seus quadres locals díscols sobre la necessitat de callar. Únicament la Plataforma Ciutadana en Defensa del Sénia i un empresari que es va veure directament afectat pel projecte i les seves expropiacions han plantat batalla durant set llargs anys, tots sols, sense gairebé suports –a excepció de l’Ajuntament d’Alcanar-,sovint menystinguts com uns llunàtics visionaris de la cultura del no. A Vinaròs, l’arribada del Castor es va traduir en una operació de compra massiva de voluntats i prebendes, amb promeses de quantitats ingents de recursos per a l’Ajuntament, per als pescadors només d’aquest municipi i això va tenir com a conseqüència un silenci social esfereïdor. Fins que els terratrèmols van acabar demostrant que les promeses de milions i llocs de treball no havien estat res més que una immensa cortina de fum. Això explica que molts, potser corcats per un sentiment de culpabilitat, ara no en volen parlar.

-.-

París i Madrid avancen en les interconnexions elèctriques

Francia echa en falta que España no luchara por el fondo de crecimiento

Construcción de una línea de muy alta tensión en Girona. / Pere Duran

Gabriela Cañas
El País

Francia y España celebran hoy en el palacio del Elíseo su XXIV Cumbre bilateral. Sobre la mesa están los proyectos que más convienen a las eléctricas españolas: las interconexiones para poder acceder a los mercados europeos de la energía a través del país vecino. También tratarán la posibilidad de trasladar a más de 50 presos etarras, la mitad de los que permanecen en cárceles galas, como ayer adelantó EL PAÍS.

Entre los documentos que suscribirán ambos países, hay cinco proyectos de interconexión eléctrica ya identificados que conjuntamente podrían aumentar de manera importante la ahora baja capacidad de intercambio (menos del 3% de la capacidad instalada).

Ambos Gobiernos van a constatar la próxima apertura de la línea de alta tensión Baixas-Santa Llogaïa y el avance de otras cuatro nuevas infraestructuras. Se trata del cable submarino a través del Golfo de Vizcaya que unirá el País Vasco y la Aquitania en 2020 y que ya cuenta con financiación europea. Identificadas están también las líneas Navarra-Burdeos, Sabiñánigo-Marsillón y Monzón-Cazaril. Los proyectos se han encarecido en la medida en que Francia exige que tales líneas sean subterráneas para reducir el impacto medioambiental. El hecho de que la ministra de Ecología, Ségolène Royal, sea sustituida en la cumbre por el titular de Economía, Emmanuel Macron, se considera una gran oportunidad para impulsar estos proyectos que nunca han contado con el entusiasmo francés.

Las relaciones políticas a alto nivel entre ambos países no atraviesan, sin embargo, su mejor momento. La férrea alianza de Madrid con la política de austeridad de Berlín no es bien percibida en París. Francia no logró el apoyo explícito de España para la propuesta franco-italiana de promover el crecimiento con un fondo comunitario de 310.000 millones de euros que la UE acaba de aprobar. Es un fondo que llega en el momento en que Francia más lo necesita para dinamizar la economía y reducir el desempleo, que sigue aumentando hasta cotas inimaginables en este país. El jueves se conoció el último dato disponible: un aumento del 0,8% en octubre, hasta alcanzar los 3,46 millones de parados, cifra histórica.

Francia considera, sin embargo, que si hay un país especialmente beneficiado de ese nuevo fondo europeo para el crecimiento es España, con una tasa de paro próxima al 20% y una economía que sigue estancada. “En lo que sí coinciden plenamente Madrid y París es la profundización de la coordinación de las políticas económicas de la zona euro”.

Hollande recibe a Rajoy en el Elíseo / Reuters-Live

Més informació: 

Europa declara prioritària la interconnexió energètica amb França

Espanya i França acorden tancar el projecte de la interconnexió elèctrica en el primer semestre

España y Portugal presionan a Bruselas para acelerar la interconexión energética

-.-

Les 4 MATs que França i Espanya volen construïr pels Pirineus

-.-

La PDE confia que la UE advertirà el govern espanyol sobre el Pla Hidrològic de l'Ebre

Els representants de la coordinadora antitransvasaments demanen a Brussel·les que una delegació d'eurodiputats viatgi a les terres de l'Ebre. La plataforma afirma que els seus arguments han estat secundats per la Comissió Europea  

Foto: Plataforma en Defensa de l'Ebre

Laia Forès / Brussel·les
Ara.Cat 02/12/2014

La Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) ha presentat una petició al comitè de peticions del Parlament Europeu per demanar al govern espanyol que canviï el Pla Hidrològic de l'Ebre, ja que consideren que viola normatives comunitàries.  La coordinadora confia que aquesta comissió, que analitza les queixes dels ciutadans i emet un dictamen no vinculant, farà un informe contrari al pla aprovat per l'Estat. "Se li farà una bona estirada d'orelles al govern espanyol", ha assegurat la representant de la plataforma Susanna Abella en declaracions a la premsa des de Brussel·les, on ha intervingut al comitè de Peticions de l'Eurocambra.

"Denunciem que l'anàlisi és fals i tergiversat perquè s'han analitzat menys de la meitat de les masses d'aigua, i només les més senzilles", ha denunciat Abella. "Sabem que l'opinió del comitè de peticions no és vinculant, però serveix com a element de pressió de cara al govern espanyol", ha afegit.

La eurodiputada de Podem, Teresa Rodríguez, ha advertit que "els rius no són canonades, sinó que són ecosistemes que cal protegir. Sobretot l'Ebre, perquè hi ha una falta de cabal ecològic". Per la seva part, l'eurodiputat d'ICV, Ernest Urtasun ha explicat que "en la seva intervenció, la Comissió Europea ha estat inusualment dura" i creu que l'organisme "s'està prenent seriosament el dossier".

En aquest sentit, Abella ha explicat que "tots els arguments de la plataforma han estat secundats" per la Comissió Europea, i s'ha mostrat confiada que l'informe final de Brussel·les anirà en la "mateixa línia". La delegació de la PDE ha demanat que un grup d'eurodiputats viatgi a les terres de l'Ebre per informar-se 'in situ' de la situació.

Informació relacionada:

El comitè de Peticions del Parlament Europeu manté oberta la reclamació de la PDE sobre el Pla Hidrològic. La Marfanta

-.-

La indemnització a la concessionària del Castor arriba a Brussel·les

'No volem que es pagui aquest macrodeute que no hem generat nosaltres sinó un projecte lesiu', diu la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia

Vilaweb.Cat 02/12/2014

La Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ha denunciat a Brussel·les la indemnització a la concessionària del projecte Castor. 'No volem que es pagui aquest macrodeute que no hem generat nosaltres sinó un projecte lesiu que el ministeri d'Indústria no ha controlat amb el rigor necessari', s'ha queixat la seva portaveu, Cristina Reverter, després de participar en un debat amb eurodiputats d'ICV, Compromís, Esquerra Unida i Podem. Reverter ha advertit que 'tant la Comissió Europea com el Parlament Europeu tenen la seva responsabilitat', perquè el projecte d'emmagatzematge submarí de gas natural 'és un projecte finançat pel Banc Europeu d'Inversions'.

La Plataforma també ha enviat una queixa a la Defensora del Poble Europeu, Emily O'Reilly, per la indemnització de 1.350 milions d'euros pagada a la concessionària Escal UGS (en mans del grup ACS de Florentino Pérez). 'Portem un missatge de denúncia, la veu de les terres del Sénia i de l'Ebre contra un projecte lesiu que ara, a més a més, haurem de pagar entre tots els espanyols', ha lamentat Reverter.

L'entitat també presentarà 'properament' denúncies davant dels comitès de Peticions, d'Economia i d'Energia del Parlament Europeu. 'Volem exigir respostes' també a Brussel·les, perquè el Banc Europeu d'Inversions 'ha finançat parcialment' el projecte Castor 'amb fons europeus, que paguem entre tots', ha insistit Reverter. A més, 'és un problema que s'ha estès a altres països, no és únicament un cas puntual d'un territori, sinó de molts més, i som aquí per contactar amb totes les veus possibles i presentar properament aquesta denúncia', ha insistit la portaveu de la Plataforma. Precisament aquest mateix dimarts la Plataforma en Defensa de l'Ebre ha pogut intervenir en el comitè de Peticions de l'Eurocambra per denunciar el Pla Hidrològic de la Conca l'Ebre aprovat pel govern espanyol.

-.-

Informació relacionada:

La Plataforma en Defensa de l'Ebre confia que la UE advertirà el govern espanyol. Ara.Cat 

Imatge: Plataforma en Defensa de l'Ebre

El comitè de Peticions del Parlament Europeu manté oberta la reclamació de la PDE sobre el Pla Hidrològic. La Marfanta

 -.-