ANUARI MÈDIA.CAT
Josep Grau, l’actual president de l’empresa que està construint el canal
Segarra-Garrigues, és el conseller que va adjudicar l’obra l’any 2002.
El 23 de desembre de l’any 2002, el conseller d’Agricultura
Josep Grau (CiU) anunciava la decisió del Govern d’adjudicar la
construcció de la xarxa de regadiu del canal Segarra-Garrigues al
consorci de constructores Aigües del Segarra Garrigues SA (ASG) per un
total de 1.102,6 milions d’euros a pagar en 20 anualitats. Avui, 13 anys
i 600 milions d’euros després, el mateix Grau presideix aquell
consorci, i el futur d’aquesta obra milionària de la Generalitat –només
superada en inversió per la línia 9 del metro– presenta incerteses pel
que fa al seu finançament, el seu ús social i la seva gestió ambiental.
El Segarra-Garrigues és un ambiciós projecte que pretén convertir una
àrea de secà de la mida de Menorca en un territori regat per aigua
abundant, a través d’una gran autopista hidràulica i més de 3.500
quilòmetres de canonades.Josep Grau va fitxar com a president d’AGS l’any 2011, en substitució de l’advocat lleidatà Jaume Regany i Puig, president d’aquest consorci d’empreses des de la seva constitució. El nomenament es va oficialitzar en una junta extraordinària d’accionistes. L’assumpció d’aquest càrrec no vulnera la Llei d’incompatibilitats catalana, perquè Grau va ser conseller d’Agricultura entre el 1999 i el 2003. Aigües del Segarra Garrigues SA (ASG) està liderada per la constructora FCC (té un 24% del capital social), per Agbar (22%) i per les constructores Copcisa (21%) i Copisa (20%). Completen la junta les constructores Benito Arnó (5,5%), Romero Polo (1,375%), M y J Grúas (1,375%), Àrids Romà (1,375%), Constructora de Calaf (1,275%), Sorea (1%) i Aqualia (1%). Aquestes són les empreses que des de l’adjudicació concedida per Agricultura el 2002 estan construint la xarxa de regadius i que, un cop s’hagi enllestit l’obra, gestionaran el canal durant una concessió de 30 anys.
Tot i haver deixat la conselleria l’any 2003, Grau va ser diputat al Parlament de Catalunya fins al 2010. La seva carrera política es va iniciar el 1983 com a regidor a Mollerussa, alcalde d’aquest municipi del Pla d’Urgell entre el 1987 i el 1999, president de la Diputació de Lleida entre el 1990 i el 1999 i conseller d’Agricultura entre el 1999 i el 2003. El fitxatge per AGS es va produir el 2011, quan feia un any que Grau havia deixat de tenir qualsevol càrrec públic, però els primers passos de l’exconseller en el món de l’empresa privada es van produir l’any 2009. Un any abans de plegar com a diputat va fer els primers moviments cap al sector privat i es va incorporar com a conseller assessor de la Fundació LAFER, un think tank creat el 2008 per l’exconseller de Sanitat de Madrid i sotssecretari del Ministeri d’Agricultura espanyol entre els anys 1997 i 2003, Manuel Lamela. LAFER es dedica a promoure estudis i projectes dels sectors sanitari i agroalimentari i té diversos polítics retirats dins del seu consell assessor, entre els quals, Eduardo Zaplana, Josep Piqué, Pedro Barato, vicepresident de la CEOE i president del sindicat agrari Asaja, i Josep Puxeu; aquest darrer, exsecretari d’Estat de Medi Ambient i Aigua entre el 2005 i el 2008 i avui màxim representant de la patronal de begudes refrescants Anfabra. Grau no era un perfecte desconegut en el món polític madrileny: a més de relacionar-s’hi com a conseller català d’Agricultura, anteriorment també havia estat diputat al Congrés espanyol per CiU els anys 1994 i 1995.
Aquell 2009, Josep Grau també va es va incorporar com a president a la consultoria barcelonina Ingal Ingeniería y Consulting, i també com a president de Total Foods SL, empresa dedicada a la compra i venda de matèries primeres alimentàries i amb seu al mateix despatx que Ingal Energías Renovables. En aquestes dues empreses l’acompanyava com a secretari i conseller del consell d’administració Jordi Ciuraneta i Riu, militant de CDC, president de la cooperativa Copaga i nomenat el 2013 director general de Pesca i Afers Marítims de la conselleria d’Agricultura.
Sobrecostos i mala previsió
.
Quan el 2010 va acabar la legislatura, Grau va quedar finalment sense
càrrec públic i la gran obra del Departament d’Agricultura que ell va
impulsar com a conseller, el canal Segarra-Garrigues, vivia hores d’una
gran incertesa: la Unió Europea havia denunciat l’Estat espanyol per
vulnerar la normativa comunitària de protecció de la fauna en el
projecte del canal, i obligava a refer dràsticament el pla de regadius
dissenyat per la Generalitat. Quan el 2002 la conselleria d’Agricultura
que dirigia Josep Grau va aprovar el projecte, va obviar la Directiva
92/43/CEE de la Unió Europea, sobre protecció d’hàbitats de les aus en
perill d’extinció, i no va preveure les zones d’especial protecció per a
les aus (ZEPA) que exigia la normativa comunitària.
Així, amb les obres ja en marxa, la Generalitat va haver de refer el projecte de regadius i el 2010 va aprovar una nova declaració d’impacte ambiental incorporant-hi les ZEPA. Aquesta declaració preveia que el reg del canal es veuria reduït fins a les 42.105 hectàrees, quan en el projecte inicial se n’establia un total de 70.150. Finalment, el Pla d’impacte mediambiental aprovat el 2011 a partir d’aquesta declaració va fixar en 68.200 hectàrees les àrees de reg, tot i que una part important tindria els regs limitats a regs de suport per tal d’evitar danys a la fauna. A més de perdre zones de reg d’alt rendiment, els nous requisits del projecte afegien 108 milions d’euros de cost per a millores d’hàbitat i gestió ambiental.
Amb data 31 de desembre de 2012, el consorci AGS havia executat obres per valor de 677 milions d’euros segons les dades de l’empresa pública Infraestructures.cat, encarregada de gestionar l’obra pública del Govern català. En temps de bonança econòmica, l’obra avançava sense problemes. Però, un cop la Generalitat s’ha trobat amb problemes pressupostaris, ASG hi ha posat el fre de mà. Així, amb l’exconseller Grau ja al capdavant del consell d’administració, el consorci va elaborar durant el 2012 un pla econòmic i financer amb unes conclusions demolidores: tenint en compte els costos d’implementació de les ZEPA de 2010, amb els 1.100 milions que el 2002 la Generalitat es va comprometre a invertir en el projecte, les hectàrees que es podran acabar transformant en regadiu seran només 24.174, una xifra que queda lluny tant de la previsió inicial com de les 68.200 hectàrees amb reg limitat. Així consta en la memòria de l’exercici de 2012 d’ASG, que també preveu que la programació constructiva anirà ara més lenta i la xarxa de regadius estarà enllestida el 2022. En el moment de l’adjudicació es va fixar el 2013 com a data final de les obres, data que es va endarrerir dos anys en incorporar-s’hi les ZEPA. Així doncs, la mateixa persona que com a conseller havia aprovat l’adjudicació s’adreçava ara al Govern amb un informe que diu que, amb els diners d’aquella concessió i amb les correccions que per indicació legal de la UE s’han hagut de fer, només s’hi pot dur a terme un 34% del projecte.
El Govern nega el sobrecost
Alguns informes interns del mateix Govern corroboren que el projecte de regadius del Segarra-Garrigues estaria entrant en situació d’un gran sobrecost. El diari El País revelava el 3 de març de 2013 l’existència de l’informe Estimació import sistema Segarra-Garrigues, que fa diferents prospeccions del possible sobrecost de l’obra. El pitjor escenari que planteja és que l’import final del canal per a la Generalitat pugui arribar a incrementar en un 81% el que s’havia previst i que la Generalitat acabi pagant 1.928 milions d’euros, i no els 1.100 milions pels quals s’havia adjudicat l’obra a ASG: gairebé el doble del licitat. L’informe apunta que les primeres adjudicacions s’haurien fet entre un 40% i un 60% per sobre del preu de mercat.
Fonts d’Infraestructures.cat treuen ferro a l’informe, neguen que es pugui considerar oficial i afirmen que no hi ha sobrecost. Segons l’empresa pública, la situació actual, en què s’ha invertit ja un 70% del pressupostat en l’adjudicació a ASG però només estan disponibles per al reg 5.532 hectàrees i hi ha reg efectiu en 4.261 hectàrees (un 6% del territori previst), no vol dir que l’obra sigui més cara, sinó que la progressió de regants que s’hi incorporen és lenta i es farà més ràpida a mesura que les obres avancin i la xarxa estigui més completa.
Tanmateix, l’explicació no convenç tothom. Ni tan sols el mateix Govern català. El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) ha rebut l’encàrrec de Presidència d’analitzar els costos i la rendibilitat econòmica i social de la xarxa de regadiu. Fonts d’aquest organisme assenyalen que s’està treballant en un informe des de l’estiu de 2013, tot i que el document encara no s’ha publicat. Tampoc no convenç l’oposició ni el territori, on el possible sobrecost ha provocat l’alarma. La diputada d’ICV a Lleida Sara Vilà ha reclamat des del Parlament que es presenti l’informe del CADS i també que es faci una auditoria dels comptes del Segarra-Garrigues per detectar si hi ha una desviació pressupostària greu. A més, representants de diverses entitats (Unió de Pagesos, CCOO, la UGT, l’Ateneu Popular Garriguenc, Som lo que Sembrem i ICV) van impulsar aquest gener una plataforma destinada a reclamar transparència en la gestió de les obres i que la gestió futura del canal vagi a favor d’un desenvolupament econòmic i ambiental sostenible del territori i en benefici de la petita pagesia.
La manca de crèdit ofega els regants
A tot plegat, s’hi afegeix que el Govern català va aprofitar la Llei òmnibus de 2012 per introduir un canvi important en la manera com es finança l’obra del canal. Des de l’inici de l’obra, la Generalitat ha construït primer els sistemes de reg, independentment de si hi havia o no pagesos que es comprometessin a incorporar-s’hi, i després ha cobrat un 30% del cost als regants que se’n beneficiaven. La nova normativa, però, requereix que l’obra es programi en funció de si en cada tram hi ha prou pagesos que hagin signat la reparcel·lació de les terres i l’assumpció del regadiu. Uns pagesos que, a més, han vist retallat dràsticament l’accés al crèdit i, per tant, tenen dificultats per fer la inversió requerida per assumir el regadiu: 3.100 euros per hectàrea en cas de reg a ple rendiment, 1.500 euros per hectàrea en cas de reg de suport.
Així les coses, les obres de la xarxa de regadius es van aturar a finals de 2012 i no es van reprendre fins que a l’estiu de 2013, quan es va establir un nou contracte de crèdit a tres bandes entre ASG, les entitats bancàries i la Generalitat, per tal de garantir els pagaments i el desenvolupament de les obres d’adjudicació durant els pròxims anys. Infraestructures.cat té previst que fins al 2017 s’anirà construint la xarxa de regadius fins a arribar a les 18.165 hectàrees de reg efectiu: una quarta part de les hectàrees previstes inicialment. El pressupost està garantit via crèdit sindicat fins a aquella data, i més enllà no hi ha des del Govern cap previsió ferma. A partir de llavors, serà la conjuntura econòmica i la possible resposta positiva dels regants les que faran que es continuï estenent el reg.
Bankia, el banc del Segarra-Garrigues
La construcció de les xarxes de regadiu del Segarra-Garrigues que depèn de la Generalitat és només una pota del projecte. L’altra és la construcció del canal principal, una autèntica autopista per on circularà l’aigua del Segre des de l’embassament de Rialb fins al que s’està fent a l’Albagés, i que és responsabilitat de l’Estat espanyol. La part que implica l’Estat és, de fet, la columna vertebral del canal, per bé que el cost de les obres és menor: 444,5 milions d’euros. El Govern espanyol ha tractat amb especial cura aquest projecte. Mentre que inversions com el doblament de l’N-II o la variant de l’N-260 a Gerri de la Sal han quedat a mig fer, la part estatal del Segarra-Garrigues ha rebut sens falta les aportacions anuals del projecte. Fins al febrer de 2014 ja s’hi han abocat 367,2 milions de la part estatal, s’han enllestit 41,5 quilòmetres dels 85 que té el canal i la resta, juntament amb l’embassament de l’Albagés, està en construcció.
La part estatal de l’obra es gestiona a través de l’empresa pública Canal Segarra Garrigues (Casega), creada el 2 de juliol de 1999 amb la finalitat de contractar, construir i explotar el canal principal. Dels 444,75 milions d’euros de la part estatal, un 50% són inversió directa de l’Estat, i, l’altre 50%, el posaran els regants un cop es vagin incorporant al canal. Aquests 223 milions d’euros dels regants, els ha anat avançant la Generalitat a través de l’Institut Català del Crèdit Agrari (ICCA). Els altres 223 milions de la part estatal, els ha finançat el Govern espanyol a través de dos crèdits sindicats per un grup de 19 entitats financeres liderat per Bankia (en el seu moment, Caja Madrid) i pel Banco Santander. Per a la part catalana de l’obra hi va intervenir un altre grup d’entitats, però amb Bankia també al davant, juntament amb Dexia Sabadell Banco Local, La Caixa, el BBVA i el Banc Sabadell. Bankia, per tant, és el gran banc que sosté financerament el Segarra-Garrigues.
Les constructores del canal, a la llista de Bárcenas
Dues anotacions en els fragments de la suposada comptabilitat secreta del PP que ha publicat el diari El País assenyalen cap a les terres de Ponent i, concretament, cap a empreses constructores que participen en les grans obres d’infraestructura de les terres de Lleida, entre les quals, el Segarra-Garrigues. Les dues anotacions corresponen a ingressos suposadament registrats per Luis Bárcenas el 2003. El primer, amb data 3 de maig, assenyala un ingrés de 30.000 euros realitzat per “Polo / Llorens”. Aquests noms coincideixen amb els de la constructora lleidatana Romero Polo i amb el cognom del diputat lleidatà del PP al Congrés José Ignacio Llorens. La segona anotació, del 6 de maig, indica un ingrés de 100.000 euros sota el concepte “Copisa / Sorigué”. Copisa, fins a un total de 200.000 euros durant l’any 2003.
Els al·ludits han negat qualsevol pagament. Fonts de Romero Polo afirmen que l’empresa “no té res a veure” amb el cas i que mai no ha fet cap pagament d’aquesta naturalesa. L’empresa subratlla que en el document publicat no apareix el seu nom (només hi surt “Polo / Llorens”). El diputat Llorens també se’n desmarca. El grup Sorigué indica que el 2003 estava associat a Copisa, però que no tenia el control de la direcció ni de les decisions que s’hi prenien. Tant Copisa, nascuda fa 50 anys amb les obres de Fecsa al Pirineu lleidatà, com Sorigué i Romero Polo es dediquen a l’obra civil i són presents en grans obres de Ponent.
Els suposats pagaments assenyalats en aquests documents es van efectuar el 2003. Aquell any no consta al BOE cap adjudicació del Segarra-Garrigues a aquestes empreses, tot i que sí que va ser l’any en què el Govern del PP va posar en marxa el projecte amb l’aprovació de l’informe d’impacte ambiental del canal principal i del pantà de l’Albagés, pas previ a la licitació de les obres. Però aquestes no es van poder fer llavors, sinó al cap d’un any i mig, el 2005, ja que els regants volien garanties sobre els avals per poder fer-hi la inversió de la part econòmica que els pertocava i en van bloquejar la tramitació.
David Marín Rubio (Barcelona, 1974)
Periodista. Treballa a la delegació de Lleida del diari El Punt Avui. Anteriorment va treballar a les edicions de Barcelona, del Penedès i del Maresme d’El Punt, al qual està vinculat des de l’any 1996. A la revista Presència ha publicat reportatges sobre el grup armat EPOCA, la postguerra a Bòsnia, i més recentment sobre urbanisme i la gestió de l’aigua a Catalunya. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i ha publicat els llibres Les lluites de cada dia. Històries de CCOO (edicions DAU), La Gran Via a Sant Martí, història d’una transformació (AAVV Sant Martí de Provençals / Ajuntament de Barcelona) i Mataró, els perfils de la ciutat (Grup El Punt).
.
Així, amb les obres ja en marxa, la Generalitat va haver de refer el projecte de regadius i el 2010 va aprovar una nova declaració d’impacte ambiental incorporant-hi les ZEPA. Aquesta declaració preveia que el reg del canal es veuria reduït fins a les 42.105 hectàrees, quan en el projecte inicial se n’establia un total de 70.150. Finalment, el Pla d’impacte mediambiental aprovat el 2011 a partir d’aquesta declaració va fixar en 68.200 hectàrees les àrees de reg, tot i que una part important tindria els regs limitats a regs de suport per tal d’evitar danys a la fauna. A més de perdre zones de reg d’alt rendiment, els nous requisits del projecte afegien 108 milions d’euros de cost per a millores d’hàbitat i gestió ambiental.
Amb data 31 de desembre de 2012, el consorci AGS havia executat obres per valor de 677 milions d’euros segons les dades de l’empresa pública Infraestructures.cat, encarregada de gestionar l’obra pública del Govern català. En temps de bonança econòmica, l’obra avançava sense problemes. Però, un cop la Generalitat s’ha trobat amb problemes pressupostaris, ASG hi ha posat el fre de mà. Així, amb l’exconseller Grau ja al capdavant del consell d’administració, el consorci va elaborar durant el 2012 un pla econòmic i financer amb unes conclusions demolidores: tenint en compte els costos d’implementació de les ZEPA de 2010, amb els 1.100 milions que el 2002 la Generalitat es va comprometre a invertir en el projecte, les hectàrees que es podran acabar transformant en regadiu seran només 24.174, una xifra que queda lluny tant de la previsió inicial com de les 68.200 hectàrees amb reg limitat. Així consta en la memòria de l’exercici de 2012 d’ASG, que també preveu que la programació constructiva anirà ara més lenta i la xarxa de regadius estarà enllestida el 2022. En el moment de l’adjudicació es va fixar el 2013 com a data final de les obres, data que es va endarrerir dos anys en incorporar-s’hi les ZEPA. Així doncs, la mateixa persona que com a conseller havia aprovat l’adjudicació s’adreçava ara al Govern amb un informe que diu que, amb els diners d’aquella concessió i amb les correccions que per indicació legal de la UE s’han hagut de fer, només s’hi pot dur a terme un 34% del projecte.
El Govern nega el sobrecost
Alguns informes interns del mateix Govern corroboren que el projecte de regadius del Segarra-Garrigues estaria entrant en situació d’un gran sobrecost. El diari El País revelava el 3 de març de 2013 l’existència de l’informe Estimació import sistema Segarra-Garrigues, que fa diferents prospeccions del possible sobrecost de l’obra. El pitjor escenari que planteja és que l’import final del canal per a la Generalitat pugui arribar a incrementar en un 81% el que s’havia previst i que la Generalitat acabi pagant 1.928 milions d’euros, i no els 1.100 milions pels quals s’havia adjudicat l’obra a ASG: gairebé el doble del licitat. L’informe apunta que les primeres adjudicacions s’haurien fet entre un 40% i un 60% per sobre del preu de mercat.
Fonts d’Infraestructures.cat treuen ferro a l’informe, neguen que es pugui considerar oficial i afirmen que no hi ha sobrecost. Segons l’empresa pública, la situació actual, en què s’ha invertit ja un 70% del pressupostat en l’adjudicació a ASG però només estan disponibles per al reg 5.532 hectàrees i hi ha reg efectiu en 4.261 hectàrees (un 6% del territori previst), no vol dir que l’obra sigui més cara, sinó que la progressió de regants que s’hi incorporen és lenta i es farà més ràpida a mesura que les obres avancin i la xarxa estigui més completa.
Tanmateix, l’explicació no convenç tothom. Ni tan sols el mateix Govern català. El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) ha rebut l’encàrrec de Presidència d’analitzar els costos i la rendibilitat econòmica i social de la xarxa de regadiu. Fonts d’aquest organisme assenyalen que s’està treballant en un informe des de l’estiu de 2013, tot i que el document encara no s’ha publicat. Tampoc no convenç l’oposició ni el territori, on el possible sobrecost ha provocat l’alarma. La diputada d’ICV a Lleida Sara Vilà ha reclamat des del Parlament que es presenti l’informe del CADS i també que es faci una auditoria dels comptes del Segarra-Garrigues per detectar si hi ha una desviació pressupostària greu. A més, representants de diverses entitats (Unió de Pagesos, CCOO, la UGT, l’Ateneu Popular Garriguenc, Som lo que Sembrem i ICV) van impulsar aquest gener una plataforma destinada a reclamar transparència en la gestió de les obres i que la gestió futura del canal vagi a favor d’un desenvolupament econòmic i ambiental sostenible del territori i en benefici de la petita pagesia.
La manca de crèdit ofega els regants
A tot plegat, s’hi afegeix que el Govern català va aprofitar la Llei òmnibus de 2012 per introduir un canvi important en la manera com es finança l’obra del canal. Des de l’inici de l’obra, la Generalitat ha construït primer els sistemes de reg, independentment de si hi havia o no pagesos que es comprometessin a incorporar-s’hi, i després ha cobrat un 30% del cost als regants que se’n beneficiaven. La nova normativa, però, requereix que l’obra es programi en funció de si en cada tram hi ha prou pagesos que hagin signat la reparcel·lació de les terres i l’assumpció del regadiu. Uns pagesos que, a més, han vist retallat dràsticament l’accés al crèdit i, per tant, tenen dificultats per fer la inversió requerida per assumir el regadiu: 3.100 euros per hectàrea en cas de reg a ple rendiment, 1.500 euros per hectàrea en cas de reg de suport.
Així les coses, les obres de la xarxa de regadius es van aturar a finals de 2012 i no es van reprendre fins que a l’estiu de 2013, quan es va establir un nou contracte de crèdit a tres bandes entre ASG, les entitats bancàries i la Generalitat, per tal de garantir els pagaments i el desenvolupament de les obres d’adjudicació durant els pròxims anys. Infraestructures.cat té previst que fins al 2017 s’anirà construint la xarxa de regadius fins a arribar a les 18.165 hectàrees de reg efectiu: una quarta part de les hectàrees previstes inicialment. El pressupost està garantit via crèdit sindicat fins a aquella data, i més enllà no hi ha des del Govern cap previsió ferma. A partir de llavors, serà la conjuntura econòmica i la possible resposta positiva dels regants les que faran que es continuï estenent el reg.
Bankia, el banc del Segarra-Garrigues
La construcció de les xarxes de regadiu del Segarra-Garrigues que depèn de la Generalitat és només una pota del projecte. L’altra és la construcció del canal principal, una autèntica autopista per on circularà l’aigua del Segre des de l’embassament de Rialb fins al que s’està fent a l’Albagés, i que és responsabilitat de l’Estat espanyol. La part que implica l’Estat és, de fet, la columna vertebral del canal, per bé que el cost de les obres és menor: 444,5 milions d’euros. El Govern espanyol ha tractat amb especial cura aquest projecte. Mentre que inversions com el doblament de l’N-II o la variant de l’N-260 a Gerri de la Sal han quedat a mig fer, la part estatal del Segarra-Garrigues ha rebut sens falta les aportacions anuals del projecte. Fins al febrer de 2014 ja s’hi han abocat 367,2 milions de la part estatal, s’han enllestit 41,5 quilòmetres dels 85 que té el canal i la resta, juntament amb l’embassament de l’Albagés, està en construcció.
La part estatal de l’obra es gestiona a través de l’empresa pública Canal Segarra Garrigues (Casega), creada el 2 de juliol de 1999 amb la finalitat de contractar, construir i explotar el canal principal. Dels 444,75 milions d’euros de la part estatal, un 50% són inversió directa de l’Estat, i, l’altre 50%, el posaran els regants un cop es vagin incorporant al canal. Aquests 223 milions d’euros dels regants, els ha anat avançant la Generalitat a través de l’Institut Català del Crèdit Agrari (ICCA). Els altres 223 milions de la part estatal, els ha finançat el Govern espanyol a través de dos crèdits sindicats per un grup de 19 entitats financeres liderat per Bankia (en el seu moment, Caja Madrid) i pel Banco Santander. Per a la part catalana de l’obra hi va intervenir un altre grup d’entitats, però amb Bankia també al davant, juntament amb Dexia Sabadell Banco Local, La Caixa, el BBVA i el Banc Sabadell. Bankia, per tant, és el gran banc que sosté financerament el Segarra-Garrigues.
Les constructores del canal, a la llista de Bárcenas
Dues anotacions en els fragments de la suposada comptabilitat secreta del PP que ha publicat el diari El País assenyalen cap a les terres de Ponent i, concretament, cap a empreses constructores que participen en les grans obres d’infraestructura de les terres de Lleida, entre les quals, el Segarra-Garrigues. Les dues anotacions corresponen a ingressos suposadament registrats per Luis Bárcenas el 2003. El primer, amb data 3 de maig, assenyala un ingrés de 30.000 euros realitzat per “Polo / Llorens”. Aquests noms coincideixen amb els de la constructora lleidatana Romero Polo i amb el cognom del diputat lleidatà del PP al Congrés José Ignacio Llorens. La segona anotació, del 6 de maig, indica un ingrés de 100.000 euros sota el concepte “Copisa / Sorigué”. Copisa, fins a un total de 200.000 euros durant l’any 2003.
Els al·ludits han negat qualsevol pagament. Fonts de Romero Polo afirmen que l’empresa “no té res a veure” amb el cas i que mai no ha fet cap pagament d’aquesta naturalesa. L’empresa subratlla que en el document publicat no apareix el seu nom (només hi surt “Polo / Llorens”). El diputat Llorens també se’n desmarca. El grup Sorigué indica que el 2003 estava associat a Copisa, però que no tenia el control de la direcció ni de les decisions que s’hi prenien. Tant Copisa, nascuda fa 50 anys amb les obres de Fecsa al Pirineu lleidatà, com Sorigué i Romero Polo es dediquen a l’obra civil i són presents en grans obres de Ponent.
Els suposats pagaments assenyalats en aquests documents es van efectuar el 2003. Aquell any no consta al BOE cap adjudicació del Segarra-Garrigues a aquestes empreses, tot i que sí que va ser l’any en què el Govern del PP va posar en marxa el projecte amb l’aprovació de l’informe d’impacte ambiental del canal principal i del pantà de l’Albagés, pas previ a la licitació de les obres. Però aquestes no es van poder fer llavors, sinó al cap d’un any i mig, el 2005, ja que els regants volien garanties sobre els avals per poder fer-hi la inversió de la part econòmica que els pertocava i en van bloquejar la tramitació.
David Marín Rubio (Barcelona, 1974)
Periodista. Treballa a la delegació de Lleida del diari El Punt Avui. Anteriorment va treballar a les edicions de Barcelona, del Penedès i del Maresme d’El Punt, al qual està vinculat des de l’any 1996. A la revista Presència ha publicat reportatges sobre el grup armat EPOCA, la postguerra a Bòsnia, i més recentment sobre urbanisme i la gestió de l’aigua a Catalunya. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i ha publicat els llibres Les lluites de cada dia. Històries de CCOO (edicions DAU), La Gran Via a Sant Martí, història d’una transformació (AAVV Sant Martí de Provençals / Ajuntament de Barcelona) i Mataró, els perfils de la ciutat (Grup El Punt).
.
 |
| Descarrega't l'ANUARI MÈDIA.CAT 2014 |
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada