 |
| Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau |
Cada persona adapta el seu estil de vida i les seves despeses als
ingressos econòmics que té. Quan reps la nòmina separes la part de la
hipoteca, la part dels rebuts, la part del menjar, la part de les
activitats dels nens... Segons els teus ingressos poses imaginació per
arribar a tot el que necessites i a ningú se li passa pel cap anar a la
feina i plantejar al cap o als companys que necessita més diners per fer
més coses...
L’aigua es un recurs escàs i limitat: tenim la que tenim segons el règim de pluges i sequeres i hem de gestionar el recurs amb imaginació. L’aigua de millor qualitat és per boca, altres activitats com les industrials, agrícoles, jardins, neteja no requereixen aigua d’alta qualitat i podem utilitzar aigües regenerades o aigües d’aqüífer encara que estiguin contaminades o tinguin excés de nitrats o purins. En aquest tema ens queda molt per avançar. Hem d’avançar en la cultura de l’estalvi i reutilització de l’aigua: en reutilitzem molt poca. Encara vivim i ens comportem en la cultura d’usar i llençar.
El ministre Arias Cañete torna a plantejar el mateix tema que en la seva etapa anterior de ministre amb Aznar, però aquesta vegada no parla explícitament de transvasament, no parla de portar aigua de l’Ebre a altres comunitats espanyoles: ara parla de cabal mediambiental. Ara el debat l’ha centrat en decidir la quantitat mínima d’aigua que ha de portar el riu perquè aquest continuï viu i perquè el delta no desaparegui per manca de pressió d’aigua dolça sobre l’aigua salada. En el fons, és el mateix: en establir un cabal mínim s’està establint que tota quantitat d’aigua que superi aquest mínim és sobrant i pot ser utilitzada per regar o transvasar. Fa uns anys, el debat estava en quanta aigua agafar del riu i per defecte la que es quedava; ara en quanta aigua deixar al riu i per defecte agafar la resta.
El Consell de Ministres ha aprovat un Pla Hidrològic que contempla que el cabal mínim per l’Ebre sigui de 80 metres cúbics per segon durant 10 mesos l'any i 150 durant els altres dos. El plantejament de la Comissió per a la Sostenibilitat del riu, dels ecologistes i de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, és que el riu ha de portar entre 270 i 350 metres cúbics per segon, segons l'època de l'any o segons sigui un any sec o plujós.
A tot això, el pla de conca del ministre Cañete contempla augmentar en 445.000 hectàrees la superfície destinada a producció agrícola de regadiu al llarg de tot el riu; al mateix temps que el nou Pla Hidrològic contempla la construcció de nous embassaments, perquè en l’actualitat existeixen 109 embassaments majoritàriament per al rec.
En definitiva, han passat 15 anys i res no ha canviat. La mentalitat segueix sent la mateixa: més aigua per regar més camps. Es continua considerant que l’aigua que va al mar és aigua perduda que es podria haver aprofitat per generar riquesa.
Si el debat se centra en la quantitat mínima que ha portar el riu perquè el riu i el delta sobrevisquin amb certa qualitat, la comunitat científica hauria d’estar implicada en el debat. Però la realitat és que no hi ha debat: el Pla Hidrològic ha estat decidit pel ministeri sense intervenció d’especialistes ni científics. En la mentalitat del ministre no calen: al cap i a la fi, només cal saber quanta aigua volem agafar per incrementar el número d’hectàrees a regar, malgrat ho disfressi de cabal de supervivència.
No sé si per fer callar les veus de certs grups que volen més aigua del riu, el ministre Cañete ha parlat del transvasament del riu Roine. És a dir, tornem a plantejar la cultura ancestral, segons la qual el progrés consisteix en extreure aigua d’allà on n’hi ha, portar a terme obres de infraestructures faraòniques i comptar amb un sol tub: l’aigua del riu va a la ciutat, a cada casa i de les cases al clavegueram, d’allí a la depuradora i d’allí a un barranc. Però no es plantegen reciclar l’aigua de consum domèstic, depurar-la i torna-la a reutilitzar i canalitzar-la per la producció agrícola. Les obres en infraestructures són menors, menys costoses i no necessitaríem tanta aigua del riu per cobrir les diferents activitats econòmiques.
Els nostres polítics segueixen sense fer els deures: canviar la cultura de l’aigua, canviar el paradigma de cercar noves fonts d’aigua, pel paradigma de gestionar amb imaginació la demanda d’aigua. Algun dia canviarem de mentalitat?
Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau
15/04/2014
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada